Ens trobem a l’inici del que podríem anomenar temporada alta de generació residus, si és que hi ha algun moment de l’any que donen treva. Tal com està muntada la nostra societat costa molt minimitzar els residus. Massa vegades culpabilitzem l’actitud de les persones i ens oblidem que el sistema està muntat de tal manera que cada cop proliferin més residus. Així, fins a arribar als moments alarmants com ens mostrava dimarts el reportatge del Marc Béjar al diari.
Certament, però, la generació de brossa es dispara una mica més quan s’acosten les festes de Nadal. Aquest fet contrasta amb les campanyes per minimitzar els residus o, si més no, fomentar el reciclatge com si això fos la millor manera de salvar el planeta. O és que algú pensa que dipositant la gran quantitat d’embolcalls al contenidor groc resolem el problema? El que aconseguim és generar la consciència que fem alguna cosa positiva.
Quan llegeixo al diari que l’alcaldessa de Sabadell no es planteja la instal·lació de contenidors intel·ligents em dona una certa alegria. En aquest mostrari de sistemes de recollida i reciclatge de residus que trobes a molts municipis s’ha vist que això de posar contenidors tancats que funcionen amb targeta no és gaire efectiu. Sobretot en grans ciutats. El que és més probable és que al voltant del contenidor apareguin residus deixats per persones que no disposen de la targeta o que senzillament els importa un rave això del reciclatge.
El mateix passa en municipis petits on es fa la recollida porta a porta. Sempre hi ha algú que aprofita per deixar la bossa abandonada en l’anonimat quan resulta que no ha estat a temps de deixar-la davant de casa. Això sí que té delicte, ja que a sobre que venen a casa teva a treure el teu rebuig, tu vas i tens un comportament incívic.
La complexitat del problema dels residus es posa de manifest quan, tot i els augments de la taxa local i comarcal, no s’aconsegueixen incrementar els percentatges de la recollida selectiva. No s’ha complert l’objectiu fixat per al 2025 i ara l’horitzó el tenim situat en el 2035 quan Europa ens diu que només podem portar a l’abocador un 10% dels residus. Una fita molt ambiciosa i no gaire fàcil d’assolir si no modifiquem les pautes de comportament per part de la indústria, on cada cop més els embalatges s’han fet els amos del tros.
La pandèmia va ser una bona excusa per fomentar aquest ús indiscriminat dels embalatges a gairebé tots els sectors de l’economia. Ara no només preocupen els que es generen al sector alimentari, sinó també al consum dels petits electrodomèstics. Sigui d’una manera o d’una altra, es fa difícil defugir de les capes de protecció dels productes que adquirim.
Les persones més conscienciades, sobretot a l’hora de comprar productes de quilòmetre zero, opten per prescindir de bosses i caixes. És un gest que els honora, però que està lluny, de moment, de poder-se generalitzar. La raó és que ens aboquen a un tipus de consum lligat als embalatges. Moltes vegades, encara que no ho sembli, poden arribar a ser més costosos que els mateixos productes envasats.
Davant de tot aquest panorama, l’opció més viable és l’economia circular. Però cal un esforç i un canvi de mentalitat a l’hora d’adquirir els productes. Es tracta de matar el residu des de la mateixa arrel.