Fa uns dies, sentia una intervenció de Mariano Rajoy a la moció de censura contra ell el 2018, en què replicava a José Luis Ábalos per les seves acusacions al Partit Popular sobre el finançament il·legal. Rajoy li retreia que per venir a donar lliçons sobre corrupció, calia tenir autoritat moral. Aquelles paraules, que en el seu moment semblaven només un recurs dialèctic defensiu, avui prenen una dimensió diferent.
La moció de censura del juny del 2018 es va construir sobre un sol relat: el PP no podia continuar governant perquè estava immers en greus casos de corrupció. Aquell argument, utilitzat per una majoria parlamentària diversa, va permetre a Pedro Sánchez arribar a la presidència amb la promesa implícita d’iniciar una nova etapa de regeneració democràtica. Set anys després, tanmateix, el panorama és terrible. Part de l’estructura del PSOE es troba també sota sospita, amb alts càrrecs orgànics investigats o empresonats, i amb la sensació que el compromís amb la regeneració va quedar en un exercici retòric. La corrupció no ha desaparegut; simplement s’ha mogut del focus, com un pèndol que torna sempre al mateix punt.
I llavors, és vàlid emprar aquells arguments contra Rajoy ara contra Sánchez? En bona part sí. La corrupció és corrupció, vingui d’on vingui. Però una cosa és la validesa de l’argument i una altra qui el pot esgrimir. És difícil sostenir un discurs de puresa democràtica quan el teu mateix partit ha recorregut camins similars. Això avui, com ahir. Aquí rau un dels nostres grans mals: un bipartidisme que, lluny de corregir les seves pròpies disfuncions, les ha anat alternant.
Aquest “i tu més” constant ha deteriorat la confiança pública i ha consolidat la idea que cap dels dos grans partits està disposat a impulsar reformes profundes que ataquin l’arrel del problema. L’escàndol s’ha convertit en rutina, i la rutina, en resignació. És en aquest bucle on apareix el tercer actor: l’extrema dreta, que troba en el desencís un camp adobat per fer-hi créixer el seu discurs antisistema.
La tragèdia és doble: d’una banda, el sistema ofereix cada dia proves de fragilitat; de l’altra, és l’opció més excloent la que pot capitalitzar aquest malestar. Per això és urgent obrir espais polítics que no visquin instal·lats en l’odi ni en la confrontació, i que siguin capaços d’articular un projecte realista de neteja institucional. Regenerar per reconstruir, no per destruir.
La democràcia liberal, amb tots els seus defectes, continua sent la millor garantia de convivència. Però necessita institucions que funcionin, partits que assumeixin responsabilitats i una ciutadania que no normalitzi allò que no és normal.
Si no entenem que el bipartidisme fa massa temps que conviu amb la corrupció, si continuem atrapats en aquesta anada i tornada interminable, si acceptem que tot és relativitzable, acabarem mirant de cara un abisme democràtic. I potser, quan vulguem reaccionar, ja serà massa tard.
Avui més que mai calen reformes profundes, valentia política i un compromís real amb la regeneració. Només així deixarem enrere aquest moviment circular i podrem avançar en línia recta.