JxCat, com a hereu de CiU passat pel PDeCAT, és, sobre el paper, un partit de govern. Però un partit de govern ben curiós, perquè és un partit de govern que renuncia a governar. La sortida del govern municipal de Sabadell, on els seus dos regidors feien costat a l’alcaldessa, Marta Farrés tot i no necessitar-ho per la majoria absoluta que té el PSC, és l’últim exemple d’un comportament que es desdiu completament de qui es presenta com a alternativa als qui manen ara a les principals institucions de Catalunya.
Els últims anys, en realitat, la formació de Carles Puigdemont no ha fet més que renunciar a ocupar espais de poder, primer sortint del govern català el 2022, després descartant que Xavier Trias compartís l’alcaldia de Barcelona amb Jaume Collboni –l’un tres anys i l’altre un– el 2023 i ara en el cas de Sabadell. Un partit de govern no pot deixar escapar l’oportunitat de tenir a les mans parcel·les de poder per petites que siguin, perquè és la manera de presentar a la ciutadania el seu projecte polític, que altrament passa tan desapercebut que la gent, quan arriba l’hora de la veritat a les urnes, és incapaç d’identificar-lo. De fet, que en aquests moments JxCat encara hagi de recórrer a la tàctica dels tours per Catalunya per explicar-se és la mostra que alguna cosa no deu estar fent bé i que, a la pràctica, ha malbaratat el llegat de CiU.
En la mateixa línia, negar-se sistemàticament a col·laborar amb un PSC al qual cada dia calen suports externs al Parlament per mantenir la presidència de la Generalitat li impedeix condicionar i deixar la seva empremta en determinades polítiques en benefici d’ERC o dels Comuns i no la fa aparèixer precisament com una força responsable. No tan sols no aprofita la debilitat del PSC en benefici propi, sinó que amb la seva actitud a la pràctica contribueix a enfortir-lo. I en el mateix sac caldria situar-hi la retirada del suport a Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya, que, per molt que protesti i tabalegi, condemna JxCat a viure marginada a l’oposició tot el que queda de legislatura, que de moment no sembla, tot i la debilitat manifesta en què queda un PSOE assetjat per totes bandes, que s’hagi d’acabar aviat.
No és estrany, en aquest context, que les enquestes –la del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) d’aquesta setmana mateix– no parin de pronosticar-li baixades continuades en totes les conteses electorals. Com les que ja arrossegava de l’època de CiU i que s’han agreujat des que el 2023 una part molt important dels votants independentistes va decidir quedar-se a casa, però que no sembla que li hagin servit per aprendre la lliçó. Lluny de rectificar, JxCat persisteix en l’error de no fer cas de la ciutadania. En aquest escenari, ara només faltarà veure què fa el cap de files de la formació a l’Ajuntament de Sabadell, Lluís Matas, a qui la idea d’haver d’abandonar l’escalfor d’un bon càrrec que li reporta uns bons ingressos a final de mes no abelleix gens ni mica, però saltar-se el parer de la militància encara pot ser pitjor.
És clar que una decisió de la transcendència de sortir del govern municipal de la quarta ciutat de Catalunya –que és el que avui és Sabadell– l’hagin pres 57 persones (els 31 afiliats que hi van votar a favor i els 26 que ho van fer en contra) és per fer-s’ho mirar, perquè desvirtua completament el veredicte de les urnes. Tot plegat fa que molta gent percebi JxCat, més enllà de l’abandonament tàcit de la via independentista –en la línia del que ha fet ERC i que justament a Sabadell li ha valgut una trencadissa en estripar Gabriel Fernández el carnet–, com una força allunyada de les seves necessitats i no la vegi com a alternativa real a l’actual monopoli de poder del PSC. Exactament el contrari del que s’espera d’un partit que es diu de govern.