Un tren surt de l’estació de Terrassa Est. Només engegar, un soroll estrany, com quan de nen fregaves un tros de suro blanc contra la paret deixant un rastre que voleiava rere teu. I llavors, allò que hom veia a venir: el tren s’atura a prop de l’antiga estació de Torrebonica. Passada una estona, per una pista de terra, apareix un autobús de color verd oliva logotipat amb un “todo por la patria” i una profusió de rojigualdas.
Un senyor uniformat i amb tricorni baixa de l’autobús i, megàfon en mà, crida en castellà que tots els passatgers del tren que estan en contra de la independència de Catalunya poden pujar a l’autocar i que els que hi estan a favor hauran de seguir a peu fins a Sabadell.
Us ho imagineu? Doncs no: la realitat és que no hi ha mai autobús i tots, tant si estan a favor com en contra de la independència, es queden al tren o a l’estació sense saber si hi haurà un tren ara o d’aquí a dues hores. Tots sense excepció pateixen l’espoli i l’abandonament que l’estat espanyol aplica als territoris dels Països Catalans per poder seguir alimentant la bèstia de la capital. Perquè Madrid és qui sobretot s’aprofita d’aquest espoli. Ves de què, si no, l’Espanya vaciada. No entenc com no ens independitzem tots de Madrid.
I malgrat l’historial vergonyós d’incidències degudes a la deixadesa de la xarxa de Renfe / Adif a Catalunya, tant amb governs centrals del PSOE com del PP, i malgrat el col·lapse de fa unes setmanes, el dia 7 de febrer Barcelona no va esclatar d’indignació a cap de les dues manifestacions convocades. Segons la policia municipal, 8.000 persones a la manifestació del matí i 3.000 a la de la tarda. Només vaig poder ser a la de la tarda i, a l’inici, no érem ni molt menys 3.000. La gent es va anar afegint més endavant, a via Laietana i després a la plaça.
Mirem-nos la composició de les dues manifestacions: la primera, convocada per entitats independentistes, va reunir gairebé el triple de gent que la segona, que suposadament havia de ser transversal i “no-política”, tot i que per definició, no-polític també és polític. No hi entraré.
Però heus ací que a la tarda, a banda dels Comuns i CCOO, hi havia només els tres partits sobiranistes com a entitats visibles, i una gran quantitat de gent amb estelades. De manera que si no hagués estat pels independentistes, molts dels quals varen fer doblet matí i tarda, la segona convocatòria hauria estat un fracàs, demostrant que, ara mateix, només l’independentisme, gràcies a la xarxa teixida en el període d’abans del 2017, té poder de convocatòria tot i l’anestèsia social que ens va cobrint com una capa de pols.
No sé què més greu que el col·lapse del transport públic ha de passar, impedint que centenars de milers de persones de tota classe social i ideologia hagin pogut anar a treballar, al metge, o a casa amb certa dignitat, perquè la gent es mobilitzi. De debò només 8.000 persones a la manifestació més reeixida i 3.000 a l’altra? Menys de l’1% dels usuaris afectats, a la manifestació suposadament transversal i no-política? Stéphane Hessel va escriure el seu famós “Indigneu-vos!” ara fa 16 anys, només tres anys abans de morir. Diu Hessel que ens juguem ara la llibertat i els valors més importants de la humanitat. I -això ho dic jo-, és en aquestes ocasions quan mostrem als que manen de debò de què som capaços i fins on els deixem arribar. Si després del que ha passat amb els trens la resposta ha estat aquesta, els estem dient que poden fer molt més, que tenen marge per seguir cargolant.
Arribat el moment de debò, quan ens facin la gran retallada, que la faran per al nostre bé i per defensar-nos d’algun suposat enemic terrible, ens queixarem amargament i potser farem un post a Instagram. O potser no, no sigui cas que ens bloquegin el compte.