Homenatge a Jordi Roca i Tubau, “l’artista total” que desperta una estima unànime

Jordi Roca i Tubau (Ripoll, 1933- Sabadell, 2022) suscita admiracions gairebé unànimes, com a artista i persona. Autoritats, amics, família i en especial la seva estimada Joana Soler, companya de vida i molt sovint inspiració, van oferir un homenatge ple d’emoció i sinceritat, dimecres al vespre al Saló del Teatre Principal. Vital, enèrgic, entusiasta, curiós, íntegre, discret, generós, tossut, bromista, benhumorat. Polièdric, treballador incansable, sempre en constant recerca. Un creador total: pintor, muralista, escultor, escriptor, poeta, gravador, dissenyador gràfic... Algú compromès fermament amb la terra, el país, Sabadell i la dignitat humana. El seu record va omplir de sentit moltes paraules, que es van repetir amb admiració.

Roca va dedicar tot el seu talent a Sabadell, on va arribar d’adolescent, però la seva vida no s’entendria sense “l’entorn humil i auster” de Ripoll, on va néixer i va ser pastor de vaques i repartidor de diaris. L’editor del Diari de Sabadell, Marc Basté, com a conductor de l’homenatge, va oferir unes pinzellades biogràfiques de l’artista, a qui va conèixer durant la sèrie Gent de Sabadell, una col·lecció amb què Roca va “captar l’esperit” de sabadellencs a través del traç del retrat. Altres obres de Roca van ser els murals a l’absis de l’església de Sant Vicenç de la Creu Alta –era Tallaret–, la il·lustració d’El poema del Pessebre i el Monument a Mozart. És impossible enumerar la ingent producció artística, que també va incloure una trentena d’anys de poesia. 

El pas per les presons de la Model i Carabanchel per haver lluitat contra el franquisme va “transformar, però no trencar” l’artista. Sempre més va estar compromès amb la justícia social, la llibertat i Catalunya. 

Des de la mirada de l’amistat, el periodista Joan Brunet –“quan estimes algú, és difícil parlar-ne en passat”– va explicar com l’artista es va lliurar a Sabadell sense esperar-ne res a canvi i hi va deixar empremta. Brunet sempre recordarà una frase que li va dir quan treballaven junts com a tipògrafs: “La lletra també s’ha d’escoltar”. 

Als anys setanta, Roca es va conèixer amb el cineasta i professor Pere Cornellas, qui durant l’acte va recitar alguns dels seus versos. Poesia “inclassificable i heterogènia, amb diferents registres perquè volia abastar-ho tot”. La Joana, la naturalesa, la llengua i Catalunya van ser fonts d’inspiració. 

A l’economista i empresari Joan Josep Ríos li va tocar un paper complicat. Resumir la seva obra pictòrica, gairebé 70 anys de feina, era inabastable. Va definir-lo com “un mestre contemporani del simbolisme” i va recordar la seva concepció de l’art “com a exigència moral”, i no com a plaer estètic. “Exigent, disciplinat, metòdic”, va dir. Tot i que va ser autodidacta, Roca va tenir un únic professor, Manuel Rallo. Entre les seves col·laboracions, va dissenyar gràficament per a la revista Quadern i per a cartells d’entitats, com Joventuts Musicals i l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell, i fins i tot per la Festa Major de Sabadell. Alguns dels seus cartells han desaparegut, com el que hi havia a la ronda Zamenhof. 

Una de les obres que va recordar Ríos va ser la sèrie de l’esport que Roca va pintar amb motiu de les Olimpíades de 1992, que en gran part és a l’Urpí, i que també es va vendre als Estats Units. “S’hi veu la bellesa interna de l’esforç, més que no pas els músculs”. Ríos va concloure, per homenatjar-lo: “Sense memòria no hi ha identitat i sense identitat, no hi ha futur”. 

No hi va faltar música, a càrrec del pianista David Casanova, que va dedicar-li Preludi i fuga, de Bach, “una peça molt arrelada a la terra” i Sobre un mirall i una campana, una peça in memoriam que el compositor sabadellenc Benet Casablancas va dedicar-li.

L’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, va realçar la importància d’un homenatge a “través de l’estima, l’admiració i les hores compartides” a la memòria de Jordi Roca, a qui va conèixer a través de la Joana. 

Precisament ella, contenint l’emoció, però gens trista, va ser l’encarregada de tancar l’homenatge recordant “el Jordi més íntim” i, sobretot, la seva manera de viure amb plenitud. Precisament per això, “la seva petjada no ens deixarà mai”. Al final, Soler va rebre un ram de flors i una placa commemorativa per part de l’alcaldessa.