Aquelles joves de classe treballadora i barris populars havien llegit moltíssim, s'havien organitzat, havien anat a la universitat i tenien consciència política. Fins i tot, n'hi havia que havien anat una passa més enllà i s'havien enrolat a una guerrilla montonera. Però allò que les unia era l'anhel profund de llibertat, i això les feia percebre com una amenaça pel règim militar que va instaurar una fosca i sanguinària dictadura a l'Argentina entre 1976 i 1983.
L'investigador sabadellenc David Serrano i Blanquer presenta Cuerpos cautivos, memorias vivas (dimecres a les 19h al Gremi de Fabricants), cinc anys de treball per recopilar el testimoni de 12 dones argentines que van ser tancades en centres clandestins de detenció, tortura i exterminació durant la dictadura. Van ser segrestades i empresonades, víctimes de violacions diàries, a vegades entre una dotzena de guàrdies, i de descàrregues amb picana elèctrica. Tenien els ulls tapats les 24 hores del dia, no podien parlar. A moltes mares els van robar els nadons, sota la promesa que se'ls retornarien, però van ser entregats a famílies de militars.
"Tota la vida han arrossegat seqüeles de les tortures brutals, especialment cruels a la zona sexual. N'hi ha que no han pogut tenir fills i en vaig conèixer una que ha de viure amb una bomba de morfina a dins", relata Serrano, que el 2024 va viatjar per tota l'Argentina per conèixer la dotzena de testimonis i 11 centres de detenció clandestins. "Alhora, quan analitzes els captors descobreixes que quedaven fascinats per aquelles dones de 16 o 18 anys que s'havien format i que tenien opinió sobre qualsevol tema".
Hi va haver diferents graus de repressió contra les dones. Algunes intentaven ser "reeducades" i, per exemple, "les treien a sopar amb líders militars i els feien llegir llibres per retornar-les a la societat de la manera que volien". N'hi havia que eren catalogades, tal com explica l'investigador, de "no recuperables" i, en el marc de l'Operació Còndor, "les drogaven amb calmants, les despullaven i les llançaven des d'un avió al Río de la Plata". La dictadura va haver de reconfigurar el vol de la mort perquè –segons explica– durant els primers anys els corrents empenyien els cossos de tornada a la costa.
La repressió durant la dictadura argentina s'havia estudiat molt poc amb perspectiva de gènere, segons apunta Serrano. Havia començat amb l'alenada fresca que havia arribat a Argentina a partir del Maig del 68, abans del cop d'estat, quan els militars comencen a veure amb molt mals ulls que algunes dones s'emmirallessin amb models de llibertat. I després del 1983, tot i la fi de la dictadura, continuarien sentint-se controlades.
Però encara no és fàcil parlar-ne. "Una de les dones ha hagut d'aportar el seu testimoni sota pseudònim perquè aquest any encara ha de declarar en un judici contra els militars de la dictadura. En una altra de les víctimes de Mendoza, abans de declarar, van entrar a casa seva i l'hi van robar tot". L'actual govern de l'ultradretà encara posa les coses més difícils: "Javier Milei visita militars de la dictadura a la presó i promet excarceracions. Hi ha por perquè els militars han començat a denunciar les dones víctimes per fals testimoni. S'han desfet associacions de víctimes i s'han acomiadat els treballadors dels espais de memòria històrica, que han quedat tancats", alerta Serrano, que sentencia: "Vivim un moment d'involució".
