Lluís Soler (Manlleu, 1954) és un dels actors més respectats del teatre català. Veu greu, presència imponent i professionalitat innegociable. Però també sempre serà per a molts el Tomàs, d’El Cor de la Ciutat. En aquesta conversa retrocedim des de La Tempestat, una obra de Shakespeare dirigida per Oriol Broggi que es representa aquest dissabte al Teatre Principal, fins als seus inicis com actor.
En el teu paper recau la responsabilitat que l’obra funcioni. Com és d'exigent?
Físicament no és exigent, sinó tranquil. En canvi, a nivell de text, sí que és exigent perquè és tot en vers i el meu personatge ha de situar l’espectador des del començament. Després, des de la meitat de l’obra fins al final, la seva presència condueix tot el que passa a escena. És un text molt ben traduït per Jaume Coll i que s’ha de dir molt bé.
Quan et proposen fer un Shakespeare, què és el que sents i et ve al cap?
Doncs versos i paraules i alegria! Vull dir, felicitat. És un regalet que et fa el teatre i que has d’aprofitar tan bé com pots.
Com està anant?
Molt bé, molt bé, molt bé! Funciona i la gent s’hi agafa. No és una obra fàcil, però sí que a poc a poc tots els nusos es van deslligant i al final saps perfectament on ets. És una obra escrita per fer-se en un teatre tradicional com el de Sabadell, que conec bé i que et permet connectar molt ràpidament amb l’espectador.
Quantes obres deus haver fet aquí a Sabadell?
Ui, ui, ui, ara sí que em fots en un atzucac! En tinc un centenar i aquí he vingut bastantes vegades durant els 30 últims anys, unes 8 o 10. Tinc records molt macos de treballar amb companys com Jordi Buixaderes.
La teva carrera va començar relativament tard, amb 40 anys. Però, si mirem la llista d’obres, pel·lícules i sèries, és una llista descomunal.
Vaig aterrar a Barcelona amb 34 anys i vaig tenir la sort de conèixer gent com Jordi Masalles, Domènec Reixach, Sergi Belbel, amb qui hem fet 14 o 15 obres... Evidentment que depèn del teu esforç i de tot el que facis, però com a la vida, el factor de la sort és important per tenir regularitat i anar aprenent. I jo vaig entrar per la bona porta i no he parat durant els últims 37 anys. He fet tele, cinema i altres coses, però el teatre ha sigut una constant.
Per què vas trigar tant a decidir-te pel teatre?
Estem parlant dels anys 80, en aquell moment només hi havia tres o quatre grups que podien viure només del teatre. Era delicat jugar-se-la. Fins que no vaig anar a provar a Barcelona, el teatre era un component important de la meva vida, però que el vivia al costat de la feina. Treballava en un taller ocupacional i al vespre feia teatre. I no ens en sortíem pas malament! Anàvem fent amb un grup que es deia Binocle Teatre, amb el Miquel López. Era una mica una semi-professionalitat, però arriba un moment que t’adones que fins i tot quan ets a la feina penses en el teatre. Per això arriba el moment de dir, vinga, provem-ho.
Al llarg d’aquests 37 anys, quina fórmula has trobat per anar treballant, guanyar-te la vida i alhora no petar de cansament amb tanta feina?
Evidentment que és diferent treballar amb 40 o 50 anys que als 70 que estic ara. L’energia que té el cos és diferent, és una feina física que requereix moviment. I en aquest sentit, per exemple, Pròsper és un paper perfecte per aquesta edat. Però senzillament no hi ha més secret que, com tots els companys que he conegut, dedicar tot el dia a la feina, les 24 hores del dia.
I no t’ha comportat renunciar a coses?
No, no, no. He viscut sempre una mica solitari i, en aquest sentit, no m’ha fet renunciar a res. No tinc una família amb fills, per tant, no m’he trobat amb tota aquesta part que molts companys sí que l’han viscut paral·lelament a la feina i han sigut capaços de fer-la. Però, ja et dic, jo ara també hi dedico no les 24 hores, però gairebé. D’una manera més tranquil·la, la feina grossa ja l’has fet i ara toca gaudir.
Per quina de totes les feines tens la sensació que se't reconeix més? Perquè n'hi ha unes quantes molt populars, des de sèries a TV3 com El laberint d'ombres o El cor de la ciutat fins a obres com el Mètode Grönholm, amb què vau arribar a fer un miler de funcions.
Grönholm és un altre d'aquests regals, com el que et deia de Shakespeare, perquè evidentment t'hi trobes un cop a la vida i ho gaudeixes molt. Però la televisió és a cada casa, i estem parlant de fa 20 o 30 anys, que no és com ara que hi ha molta més dispersió, hi ha les xarxes, hi ha mil coses que ho fan tot més volàtil. Però en aquell temps no, realment et fiques a cada casa. Pensa que en un dia de màxima audiència d'una sèrie et veu la mateixa gent que en 30 anys de fer teatre cada dia. La proporció és descomunal.
En els darrers anys has fet menys televisió, en comparació amb cinema i teatre.
Sí, sí. Aquests últims anys he fet cosetes, però no he sortit als culebrots que fan a la tarda. La popularitat ja la tens una mica feta, no hi ha cap problema, però aquests últims anys no he fet tanta tele.
Veient el que em comentes, és fàcil deduir que tens corda per molts anys a sobre dels escenaris.
M’ho passo bé, tot i que també t’ho mires una mica diferent, amb més tranquil·litat. Els papers han d’estar d’acord amb l’edat i, per dir-ho ràpidament, pots triar una mica més i fer la feina amb una mica més de virtuosisme. No sé fins on arribarà la corda, però la qüestió és que el que faig ho gaudeixo molt i, per tant, ho pots cuidar més del que cuidaves quan feies tres o quatre coses a l’hora i feies tele i el que sortia. Ara pots cuidar més el producte.
