- Bellini: Norma
- Maribel Ortega (Norma). Anna Tobella (Adalgisa). Kenneth Tarver (Pollione). David Cervera (Oroveso). Roberto Redondo (Flavio). Laura Obradors (Clotilde). Coro AAOS. OSV. Julio García Vico, director. Carles Ortiz, director d’escena.
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 18-2-2026
Dotze anys després de la seva darrera aparició, Norma tornava a un Teatre de La Faràndula força ple i un doble repartiment que, en la funció d’estrena, oferia un nivell global suficient encara que irregular. D’una banda i en un moment en què el pressupost destinat a L’holandès errant obliga a optimitzar recursos, revisitar antigalles de fa quasi tres lustres tampoc no va resultar especialment sagnant.
D’aquesta manera, es recuperava la producció signada per l’equip habitual format per Carles Ortiz i Jordi Galobart, pràcticament intacta —amb algun matís si la memòria no ens traeix— i bastida sobre molt pocs elements (l’arbre dels druides i un enorme planells modern i abstracte simulant les estances de Norma) amb contrastos lumínics bàsics en les ambientacions: colors toscs —marrons i taronges— i ambients grisos i tènuement blaus. Tot plegat, sumat a un moviment escènic simple, ancorat en el posturisme inherent al títol, va complir funcionalment, deixant entreveure quins cantants posseïen més dots actorals i quins menys. Al segon acte, un canvi de vestuari per a les protagonistes introduïa una mínima variació visual.
Al fossat, Julio García Vico confirmava les expectatives que desperta la seva joventut amb un gest que transmet idees, sobretot amb l’esquerra, i per una energia i una passió evidents. Nom a seguir, sens dubte. Va deixar detalls remarcables, com la delicadesa en suspensió del final de l’obertura —fustes i arpa—, propulsant la dramatúrgia musical, molt atent al cor, acompanyant els solistes, si bé molts recitatius queien en un cert tedi. El cor va respondre amb solvència, especialment al “Guerra, guerra!” del segon acte.
El director va cercar matisos mitjançant solucions agògiques que cercaven gruix dramàtic. Però els mitjans i el calendari d’assaigs són els que són i a l’estrena es copsava que encara faltava una bullideta en l’assimilació: una batalla eterna que, amb tanta infraestructura de la FOC, s’hauria de lliurar als despatxos i no al fossat. Molt atent a les veus, va prioritzar equilibris i dinàmiques per damunt de la mera pulsació. I va optar ocasionalment per tempi ràpids, com a la cabaletta del trio final de l’acte I, on els fora d’escena van resultar tan poc efectius com inexistents en altres passatges. Les limitacions del teatre i dels efectius, ja se sap, que desactivaven un dels grans trucs teatrals de l’íl·lusionisme operístic a l’hora de crear paisatges sonors i simultaneïtat d’accions.
En el repartiment, el tenor Kenneth Tarver va complir notablement: bella zona central, intencionalitat en el fraseig i bona resposta als conjunts, tot i una cabaletta de sortida on va patir, al marge d’alguns passatges una mica fora d’estil. Amb tot, vocalment el seu Pollione ens ha interessat més que el Rodolfo de la temporada anterior.
La més regular de la nit va ser Anna Tobella, amb una Adalgisa elegant, emocionalment matisada, amb presència escènica i meticulosa en la dicció, només enterbolida per alguns aguts tibant i cridats que ha de recalibrar per no desnerir una molt bona actuació.
Per la seva banda, Maribel Ortega assumia Norma amb l’autoritat de dues dècades de trajectòria i el reconeixement d’haver sostingut rols com aquest –i de Verdi i Puccini- dins el circuit d’Òpera Catalunya. Però ara, el seu instrument sembla demanar una escriptura menys sfogata i més spianata: i encara que defensa l’ornamentació, no sempre ho fa amb l’homogeneïtat de línia ni la pulcritud de temps enrere. La seva “Casta Diva”, ben frasejada i sostinguda, va ser un bon inici per a un rol que requereix resistència i demanda qualitat força diferents des de la meitat de l’acte I endavant. Quelcom que el placebo en forma de notes al programa no explicava, mentre es recreava en la tan trillada analogia entre Norma i Medea, sense cap indicació a l’entorn del cant i la vocalitat dels personatges. I és que fa temps que la divulgació de la casa blanqueja l’essencial: la música que, en la seva absència, redueix l’òpera a arguments i històries. I d’això el teatre i el cinema també en van plens.
Entre els comprimaris, professionalitat estimable de Laura Obradors; mentre que David Cervera, vocalment engolat i de projecció escassa, va signar un Oroveso poc memorable.
