Com deien els clàssics: “No podem escollir les circumstàncies externes; però sempre podem decidir com donar-hi resposta”. Vivim en un món globalitzat, en què es contraposen els països governats per la democràcia lliberal i els regits per règims autocràtics. Procurem estudiar com donar resposta a les necessitats del nostre entorn; per això abans d’entrar en temes més controvertits, com són la competitivitat, la mobilitat, el coneixement, o la formació, voldria dirigir la vostra atenció sobre la finalitat de la Reindustrialització, que és el benestar de la ciutadania.
A finals del segle XVIII, Adam Smith va dir: “La prosperitat de la classe més nombrosa, la treballadora, era sinònim de prosperitat general d’un país”. Tot i això, fins ben entrat el segle XIX, era creença generalitzada per tot Europa: “Que els obrers havien de tenir un salari situat al llindar de subsistència, per garantir-ne el treball”. També ho era: “Que la riquesa total al món era constant, no es creava, sols es redistribuïa”. Avui encara hi ha moltes persones que ho creuen.
A finals del segle XIX, a Europa, es van anar posant els fonaments de l’estat del benestar, la seva concreció ha estat cosa del segle XX, de forma especial després de la Segona Guerra Mundial. A poc a poc, els sectors benestants i la classe mitjana s’han anat estenent per arreu del món, a la vegada que la pobresa minvava. Actualment, les classes mitjanes a les costes banyades pel Pacífic s’enfilen fins al 60% de les mundials. Mentre que les europees, percentualment, devanien minoritàries.
En el quadre es pot veure l’índex Gini de desigualtat per diferents grans països i, com era previsible, els europeus són els països amb menys desigualtat. Avui Europa té el 9% de la població mundial, el 17% del seu PIB i el 35% de la despesa social. La diferència entre PIB i despesa social és insostenible en un món globalitzat. Sense oblidar que els darrers quinze anys el creixement econòmic ha estat molt dispar, mentre que la Xina creixia un 290% i els EUA un 72%, la Unió Europea sols ho feia en un minso 21%. No pot ser que l’acció, l’eficàcia i l’eficiència de l’administració pública en règims democràtics es vegin frenades per la discòrdia i la manca d’unitat dels polítics. Això dona ales tant als partits populistes com a les autocràcies autoritàries.
Molt sovint els polítics obliden que no existeixen els diners públics. Ells gestionen els diners que han detret dels ciutadans i a les empreses per mitjà dels impostos. Per tant, si volem continuar disposant d’un confortable estat del benestar serà necessari que les administracions públiques i tots els serveis per elles gestionades siguin no sols eficaços, sinó també eficients, a la vegada que proporcionin un terreny on les empreses privades puguin no sols arrelar, sinó també fructificar. Per poder mantenir l’actual estat del benestar cal fer créixer el PIB, de casa nostra i de la UE.
No s’ha d’oblidar que són les empreses i els empresaris qui generen riquesa, creen els llocs de treball i paguen impostos. Ho hem vist als landers de l’antiga RDA, i a la mateixa Rússia, que la manca d’un teixit empresarial els impedeix fornir de benestar als seus habitants.
Per desídia nostra, vàrem exportar les molèsties a països tercers, creient amb un fort aire suprematista que nosaltres faríem les feines d’alt valor afegit i ells posarien la mà d’obra, sort n’hem tingut, de la pandèmia de la Covid-19, que ens ha obert els ulls abans de quedar cecs.
Malgrat aquestes evidències, hi ha una progressia que té una incapacitat patològica d’entendre on i com es genera la riquesa. I oblida que sense generar riquesa la resta és retòrica.
Epicuri, al segle IV abans de Crist, deia: “Vols ser ric? No t’afanis a augmentar els teus béns, sinó a disminuir la teva cobdícia”. Això mateix haurien d’aplicar els polítics de casa nostra si volem ser competitius i salvar l’estat del benestar hem de tenir una administració pública i uns serveis públics eficients, ara per ara no ho són, com ho mostra l’excel·lent, abundant i recent bibliografia.
La manca d’eficiència dels sistemes públics és perfectament compatible amb una alta qualitat de molts dels seus funcionaris, tot i que alguns obliden la dita clàssica: “No per estar més ocupat s’és més productiu. Cal evitar la improductivitat d’una vida ocupada”. A Catalunya hem vist com grans empreses, per manca d’eficiència, en la majoria dels casos, desapareixien, sols en tenim el record pels edificis que hem reconvertit en centres culturals, escoles o museus. Hi ha països que havien estat capdavanters i que avui estan immersos en profundes crisis existencials.
Abans no sigui massa tard, els polítics de casa nostra s’han d’arremangar i posar-se a treballar per transformar les nostres administracions en uns ens eficaços i eficients si no volen posar en perill el nostre estat del benestar. Avui tenim l’oportunitat per repensar les funcions i les tasques administratives i aprofitar els avenços de la digitalització per fer-ho. Aprofito per desitjar-vos un bon estiu, ens retrobem a principis del curs vinent.