Fa vint-i-tres anys un clam es va estendre per bona part del planeta amb el lema ‘No a la guerra’. Feia referència a la invasió d’Iraq per part de les tropes dels Estats Units sota les ordres del president George Bush amb la intenció de treure del poder per la força a Sadam Husein. Aquella acció va generar tot un moviment mundial. De tot allò a Sabadell en va quedar la Roda de la Pau on un grup indeterminat de persones es troba cada dijous per desplegar la pancarta amb el ‘No a la guerra’.
Les accions bèl·liques de la invasió d’Iraq i el que estan fent els Estats Units i Israel a l’Iran no tenen res a veure. La guerra que està en marxa des del passat dissabte és molt més violenta i sofisticada alhora. En vint anys les tècniques de la guerra s’han modificat amb l’arribada dels drons. Aquests artefactes relativament de baix cost, si es comparen amb els míssils de llarg abast, també fan molt de mal.
Quan llegiu aquest article els bombardejos seguiran entre els dos bàndols. A cada hora que passa la situació es fa més greu, no només pel nombre de víctimes que va provocant, sinó també per les conseqüències que ja té a l’economia d’aquest món tan globalitzat. A diferència del que va passar a l’Iraq, el règim dels aiatol·làs no s’està de mans plegades, també respon amb intensitat els atacs amb drons de fabricació pròpia dirigits cap als països del golf pèrsic. Curiosament, aquests aparells els compra Rússia per atacar Ucraïna.
Arribats en aquest punt, ja no podem apel·lar als principis bàsics del dret internacional. El president dels Estats Units i el d’Israel ja fa dies que ho han passat per l’arc de triomf. Igual que Putin en el seu moment. Prou es va veure amb els atacs indiscriminats a la Franja de Gaza fins provocar la destrucció total d’aquell territori palestí. Però no n’han tingut prou. Calia estendre l’acció bèl·lica cap a l’Iran.
Per sort, als Estats Units s’han alçat veus en contra de la política bel·licista de Donald Trump. Esperem que es vagi estenent com una taca d’oli i també arribin a casa nostra. Fa més de vint anys, les manifestacions en contra de la invasió dels Estats Units a l’Iraq va mobilitzar milers i milers de persones a tot el món.
Ara resulta que estem davant d’un president dels Estats Units, narcisista de manual, que cada dia deixa perplex a més de mig món, i que ha modificat les pautes de comportament i els valors de la política. Aquesta manera de fer tan provocadora sembla, paradoxalment, desmobilitzar la capacitat de resposta dels que no comparteixen aquesta forma d’actuar.
Les reaccions que genera a la vella Europa també són prou significatives. Alguns països s’han posicionat a favor de l’acció armada. El sanguinari règim dels aiatol·làs els ho facilita. De fet, ha plogut sobre mullat, amb la guerra a Ucraïna des d’Europa s‘ha plantejat la necessitat de millorar la defensa. Això vol dir incrementar la despesa militar i anar alimentant els tambors de guerra.
En aquest sentit, el president Pedro Sánchez, s’ha quedat pràcticament sol en la seva posició de ‘No a la guerra’. Cal esperar no sigui una façana per tapar altres coses. Però com va passar fa més de vint anys, calen moltes veus per fer un clam en contra d’aquesta escalada armamentista que sembla que no vol tenir aturador.