La mateixa nit que la condecoraries amb el premi Goya a millor pel·lícula espanyola de l’any, vam mirar Los domingos, de Ruiz de Azúa. I no m’entretindré a lloar-ne la preciosa confecció, que això ja ho ha fet l’acadèmia del cinema espanyol i que, tenint en compte que jo només sóc opinador/columnista i no crític de cine, encara ho consideraria, algú, intrusisme laboral.
Vull parlar només del punt de partida, i sense fer espòilers, per si algú encara l’ha de veure –que, insisteixo, val molt la pena. Simplificant-ho una mica, és la història d’una família “normal”, una família d’avui, la família gran de la qual comença una investigació de la seva vocació i té la voluntat de fer-se monja de clausura, amb els pertinents vots de pobresa, castedat, etc. El camí espiritual de la nena està retratat d’una manera preciosa, amb una debutant Blanca Saroa que broda el seu paper, però el que més em va interessar va ser el paper de la família, que t’obliga a preguntar-te, és clar, què faries, com a pare, si un dia la teva nena et diu que es vol tancar a un convent perquè ha sentit “la crida”.
Ja veurem si jo me’n surto, però la pel·lícula és especialment hàbil a no ridiculitzar cap creença i a moure’s sempre des d’un enormee respecte a la fe.
Jo vaig estar pensant, durant tota la pel·lícula, si això és el que ha de fer feliç a la nena, que la deixin ser feliç. I quan vaig exposar el meu punt de vista, al final, em van respondre “quant et falta, per ser pare!”. En el seu moment vaig somriure i prou, però un cop al llit hi vaig estar donant voltes. Al cap i a la fi, és com entregar el teu bebé al culte, no? Espera, espera, abans que canviïs de pàgina rient-te de mi. Jo no sóc tan radical com per dir que tota religió és una secta, però sí que hi ha un punt de sectarisme en dedicar la vida sencera en alabar en devoció un ídol amb el qual tens contacte exclusivament per mitjà de la pròpia fe.
Qui fa molts segles entregava el seu fill al culte de torn, ho feia o per pur terror, o a canvi d’una quantitat enorme de diners, però coaccionat, en qualsevol cas. Però és que aquí simplement s’entrega càndidament la criatura al convent per no tornar-la a veure mai més, com a mínim, com la filla que ha estat fins ara. Una entrega mesella, perquè no pots fer altra cosa, si el que hi ha a l’altra banda és la felicitat de la teva criatura. O sí? Aquí sorgeix el dubte traïdor: si li ho prohibeixes, serà infeliç per sempre? Encadenarà traumes en el futur?
Tenim la sort de viure en aquesta cultura nostra on el joc de l’eufemisme sempre és revelador. “anar-se’n amb Déu”, com a mínim a casa meva, és una manera menys agressiva de dir “morir”. Ara mira’m els ulls i diga’m que si la teva filla et diu que “vol anar amb Déu”, la deixes.
Que potser sí, que potser sí que la vida espiritual de dins del convent és molt més vida, per una nena de divuit anys, que la vida de viatjar i anar a la universitat i conèixer gent i ensopegar-se i… potser sí.
Tant de bo sigui un dubte que només hagi d’enfrontar un cop a la vida, i a causa d’una ficció galardonat aquesta nit com a millor producció espanyola de l’any.