Dimarts vaig tenir la sort de poder anar al Camp Nou. El repte era majúscul, però la confiança col·lectiva era també enorme. Abans del partit, als voltants de l’estadi, es respirava un ambient com poques vegades havia vist a la meva vida. Per poc, però no va poder ser. Amb el xiulet final de l’àrbitre, pràcticament ningú va abandonar la seva localitat. La imatge dels jugadors, exhaustos, estirats a la gespa i l’afició ovacionant-los dempeus encara m’acompanya. Francament, des del 2017 que no vivia una sensació similar de comunió, de pertànyer a alguna cosa que transcendeix la individualitat. Costa d’explicar, però, en aquest nostre estimat país en runes, el Barça segueix essent més que un club.
Sortint del camp, vam topar amb un grup d’aficionades nord-americanes que havien quedat impressionades amb el que havien presenciat. Anaven amb la samarretes del Barça i venien de Califòrnia, de Connecticut i de Massachusetts. Eren aquí pel Mobile i havien aprofitat per anar a veure el partit. Vam parlar de Trump i ens vam donar suport mútuament. Es van disculpar per tot el que està fent el seu president. Els vaig dir que no calia.
Poc abans del partit, havia sentit en directe la roda de premsa en què Trump va anunciar que tallaria totes les relacions comercials amb Espanya. Tant de bo, tot plegat quedi com un de tants brindis al sol del personatge. Perquè, de concretar-se, les conseqüències econòmiques serien catastròfiques.
Amb tot, costa d’entendre el posicionament de l’Estat espanyol des que ha esclatat el conflicte a l’Iran. Distanciar-se de França, Alemanya i Regne Unit no sembla la millor de les estratègies. Tampoc resulta massa comprensible denegar l’ús de bases militars al principal aliat de l’OTAN. Més que ingenuïtat, ens trobem en un cas d’irresponsabilitat i imprudència. Dins el context de caos internacional i de màxima incertesa, assumir tot aquest protagonisme difícilment ens aportarà res de bo.
Permeteu-me, ara, un petit viatge en el temps. Tretze de juliol de 2024. Som al Cruïlla amb un grup d’amics. Acabem de veure The Smashing Pumpkins en directe i anem a descansar a la rampa d’asfalt que hi ha sota la pèrgola fotovoltaica del Parc del Fòrum. En aquell paisatge futurista, trec el mòbil de la butxaca i llegeixo que han intentat assassinar l’aleshores candidat a la presidència nord-americana. Ensenyo als amics la imatge, que després ha esdevingut icònica, de Trump amb la cara ensangonada i el puny alçat. Tot plegat sembla irreal.
Des d’aleshores, em persegueix una idea que no em puc treure del cap. Com, per qüestió de centímetres, hauria pogut canviar la història de la humanitat. Com la vida de tantes i tantes persones arreu del món seria, ara mateix, una altra si la trajectòria de la bala que va ferir-li l’orella hagués estat només lleugerament diferent. Woody Allen, en una de les seves millors pel·lícules de l’època moderna, Match Point, reflexiona magistralment sobre el paper de l’atzar en el destí de les persones. En el cas de la bala de Pennsilvània, però, l’atzar acaba condicionant milions de vides humanes. Milions d’històries individuals que haurien pres camins completament distints.
Resulta complicat creure en el determinisme històric quan, per una qüestió de centímetres, la història pot fer girs inesperats. Ara bé, si hi ha una constant que es repeteix al llarg dels segles -i arreu-, és que som els súbdits els qui acabem sempre pagant els errors i els desvaris dels nostres dirigents.