Som la generació del mentrestant. Ho sabem i ho portem amb una barreja d’humor negre i resignació elegant. Vivim en aquell espai estrany entre el que ens havien promès i el que realment tenim. Entre el “ja vindrà” i el “ja vindrà, no sé quan, però vindrà”. Entre la feina temporal que dura tres anys, el pis compartit que és provisional, però on ja hi has celebrat quatre aniversaris, i la relació que “no cal etiquetar” però que et fa mal com si n’estigués plena, d’etiquetes.
Els nostres pares van créixer amb la idea que la vida tenia fases clares: estudis, feina, casa, família, estabilitat. Una línia recta. Un camí amb parades definides. Nosaltres, en canvi, vivim en un mapa ple de punts suspensius. Ens hem convertit en experts del transitori, del condicional, d’esperar que alguna cosa canviï tot i que, en el fons, sospitem que potser no canviarà mai.
És esgotador, però també revela una cosa profunda: som la generació més flexible que ha existit. Ens hem refet de crisis econòmiques, lloguers disparats, feines precàries, canvis socials vertiginosos i un món que, per moments, sembla anar més de pressa del que podem sostenir. Mentre tot això passava, nosaltres treballàvem, estudiàvem, ens reciclàvem, marxàvem a l’estranger i tornàvem, inventàvem ocupacions noves, apreníem idiomes i ens adaptàvem a demandes laborals que caduquen en tres anys. I, així i tot, continuem sent “la generació impacient”, “els que ho volen tot de pressa”. Ironies del relat.
Ser la generació del mentrestant vol dir viure en un estat d’alerta tranquil·la. Sempre esperant que arribi aquell moment en què tot tindrà sentit: la feina bona, la casa assequible, el projecte estable, el sou que doni marge, la vida adulta de manual. Vivim amb una sensació estranya d’interinitat emocional, com si tot el que fem fos una prèvia d’alguna cosa que, per definició, no acaba d’arribar mai.
I, tanmateix, enmig d’aquest caos, hi ha una bellesa inesperada. Hem après a valorar els instants perquè el futur no està garantit. Hem après a celebrar les petites victòries: un contracte de sis mesos, un dissabte lliure, un amic que es queda, algú que truca quan estàs malament, un cafè compartit entre dues feines. Hem après que la vida no és el final del trajecte, sinó les estacions intermèdies.
Els adults “de veritat” encara ens miren amb condescendència. Ens diuen que “tot arribarà”, que “siguem pacients”, com si el problema fos una manca d’espera i no un sistema que ha canviat completament les regles del joc. Però nosaltres sabem que no som impacients: som realistes. Sabem que la línia recta s’ha convertit en un laberint, i que això no depèn de la nostra voluntat. El mèrit és continuar caminant igualment.
Potser, al final, la clau és aquesta: assumir que la vida no és un lloc on s’arriba, sinó un lloc on es transita. Que no cal tenir-ho tot clar per viure bé. Que la incertesa, si la deixem respirar, pot ser fins i tot creativa. I que el mentrestant, si l’habitem amb honestedat, pot esdevenir un espai digne, profund i fins i tot ple de sentit.
Som la generació del mentrestant, sí. Però també som la generació que sap que el mentrestant és la vida. I que, potser, enmig d’aquesta incertesa, estem aprenent alguna cosa que les generacions anteriors no van necessitar: com construir un futur sense garanties.