Sabadell és la ciutat catalana amb més espectadors d'Els Pastorets: “Són tan importants com el tió!”

Els Pastorets a Sabadell fan més Nadal que l’All I want for christmas is you de Mariah Carey. És la ciutat catalana on el clàssic de Folch i Torres suma més espectadors. La representació de Joventut de la Faràndula és la més vista del país, amb un rècord de 6.900 espectadors, i la del Teatre Sant Vicenç, que ronda els 2.400 assistents, és també una de les més importants. Les xifres són bestials: un de cada vuit espectadors catalans –73.000 en total– veu l’obra a Sabadell.

Els Pastorets són una fascinació familiar, un costum sagrat transmès entre generacions, que molt sovint comparteixen escenes. Pot resultar difícil d’entendre si no es viu des de dins. “No entenc Nadal sense Els Pastorets, a casa són tan importants com fer cagar el tió!”, diu Ferran Vidal, de 30 anys. És el Satanàs de Joventut des de 2018 i abans d’articular cap mot ja havia debutat com a nen Jesús. “El meu avi, Ramon Vidal, va ser un Satanàs icònic, la meva àvia també hi va actuar, els meus pares es van conèixer fent l’obra, els meus tiets hi han sortit... El familiar que no hi surt és un repudiat!”, bromeja l’actor, que acumula tota mena d’anècdotes sobre l’obra: “El meu millor amic, el Pol Berch, feia de Llucifer i dominàvem tant els papers que en alguna escena a vegades em buscava... I per posar-me a prova em canviava una frase!”, riu.

Òscar Rodríguez, de 52 anys, és el Jeremies del Teatre Sant Vicenç, en què pugen 162 persones a l’escenari. “Simbolitzen una tradició familiar. He pogut compartir escenes amb els meus fills, que han fet de Rovelló, i amb la meva dona, fent de Llúcia. L’ambient que es viu a platea... Simplement, fa Nadal”, diu. D’una manera semblant explica la passió Carlota Gorgori, que fa una quinzena d’anys que participa en les funcions de la Creu Alta: “Per mi són caliu i són família, donen sentit al Nadal. Només així s’explica que un 26 de desembre ens aixequem de taula amb els canelons al coll per anar a representar-los!”. 

Els Pastorets són tradició, però també renovació. Gorgori és la primera dona a interpretar Satanàs des de 1942, aquesta vegada per tercer any consecutiu. “No m’ho imaginava pels referents i l’imaginari que he tingut, però ara penso que va ser una gran oportunitat. És molt bonic veure com s’acosten nenes i em diuen que volen ser Satanàs”.

El clàssic es va interpretar per primera vegada a la ciutat el 1942 al Teatre Sant Vicenç, que avui dia puja a l'escenari 162 persones i n'implica més de 200. A Joventut, hi va arribar poc després, el 1947, i avui en dia suma 150 persones que el fan possible. Seria lògic que entre les dues entitats hi hagués friccions. I, tot i que sigui normal que sempre mirin de reüll que fa una i l'altra, totes les fonts consultades apunten que la "rivalitat existeix", però que és “sana, esportiva i, fins i tot, divertida". Ho demostra la facilitat per reunir vailets i un àngel de les dues entitats per fer la foto que il·lustrarà aquest article, a la pista sobre gel.

"Era el nen més tímid del món"

El clàssic ha marcat la vida d’Enric Costa, de 24 anys, el flamant Llucifer de Joventut: “Quan anava a primària, a l’Escola Catalunya, era el nen més tímid del món fins que vaig fer Els Pastorets. Enmig de la funció, fent de Rovelló, un imperdible de la faixa em va travessar el dit. Me’l vaig treure i vaig continuar. Així va començar la meva experiència en el món del teatre”, recorda. Ara es gradua a l’Institut del Teatre i el juny vinent estrenarà una obra al Dau al Sec de Barcelona amb la seva pròpia companyia, la Sussi Teatre. “Tens un públic molt gran, més que en produccions professionals, t’endús aplaudiments i tens marge creatiu. És el millor que he fet mai en teatre”, afirma. 

Els Pastorets són una escola de teatre per a tothom, i sovint marquen l’inici del camí cap a la professionalitat. Així ho explicava l’actor i director Ramon Madaula arran d’Els bons: “Els Pastorets de la Faràndula em van inocular el verí del teatre. La meva àvia m’hi portava quan tenia entre quatre i set anys i m’impressionava molt. Em van deixar marcat i van iniciar la meva afició al teatre”. 

Toni Ferrer, de 48 anys, debutarà en el paper de Jeremies al Sant Vicenç. “Em fa molta il·lusió perquè ho visc molt. És un personatge que em sé de memòria i que m’estimo. Com més gran em faig, més coses que abans eren transparents entenc d’Els Pastorets. Folch i Torres era un geni!”, assenyala. Ariadna Cirera, de 22 anys, s’estrena a Joventut com a Isabeló: “Tinc molts amics implicats, i tots hi estem compromesos. Per algú amateur, actuar en un escenari tan gran és un moment molt especial”, explica. 

Però hi ha d’haver alguna cosa que vagi més enllà de la tradició. “Per mi, el teatre és un hobby excepcional, essencial a la meva vida. Em diverteixo molt i socialment és molt agradable. Però és que és també una teràpia, a nivell mental, cognitiu i físic”, comenta Rodríguez, per a qui interpretar el poble quan rondava la trentena va ser una porta d’entrada al teatre. És un miracle que a Sabadell s’ha normalitzat, tal com ve a dir Toni Ferrer: “Potser perquè estic acostumat al món de l’empresa, però un cas així, en què ningú cobra i tothom s’hi implica per passió, és fascinant”.