- Winterreise de Schubert.
- Pau Armengol, baríton. Francisco Poyato, piano.
- Teatre Principal de Sabadell, 12-12-25.
Fa set anys i mig, el Winterreise de Schubert va sonar amb la veu d’Enric Martínez Castignani acompanyat d’Albert Guinovart al piano. Aquella interpretació posava de manifest fins a quin punt la programació del cicle entenia aquest títol no només com una fita musical, sinó com una experiència cultural de primer ordre: un itinerari existencial marcat pel despullament, la soledat i el camí erràtic interior del wanderer, més metafísic que geogràfic. Aleshores la proposta incorporava una discreta dimensió escènica —amb projeccions mesurades i la intervenció dramatitzada d’Anna Ponces— que, sense desvirtuar l’essència del cicle, n’accentuava el caràcter introspectiu.
Enguany ho ha tornat a fer però amb l’austeritat del recital canònic i des d’unes coordenades artístiques diferents i igualment legítimes atesa la missió fundacional de les Joventuts Musicals: el de l’oportunitat formativa i el risc assumit. El baríton sabadellenc Pau Armengol afrontava el seu debut en aquest cicle de lieder monumental, després del seu Fígaro recent al muntatge de Le nozze di Figaro de la Fundació Òpera Catalunya.
És indiscutible que afrontar un Winterreise és un gest d’atreviment que mereix ser aplaudit, especialment per la serietat i el compromís amb què va ser defensat. Tanmateix, no es pot obviar que, tant des d’un punt de vista vocal com vital, el cicle pot resultar encara excessiu en aquesta etapa, i que potser el marc més flexible i exploratori del cicle paral·lel de Música al Saló hauria estat un espai més idoni per a una primera aproximació.
Vocalment Armengol evidencia encara un procés de maduració necessari. El centre és el registre més sòlid i homogeni, mentre que l’agut -més fràgil, més de timb´re esllanguit i menor cos— reclama una col·locació més estable i una millor gestió del suport en determinats passatges exposats. Igualment alguns apianiaments i mitges veus van ser tan ben intencionades en expressió com perfectibles en delineació. La línia de cant, tanmateix, estava ben sostinguda, amb una respiració funcional i una voluntat clara de construir arcs expressius llargs, imprescindibles en un cicle que demana resistència i concentració. On cal aprofundir amb més decisió és en l’idiomatisme: en els moments de major dramatisme, en la varietat emocional transmesa a través del cant, i del pes semàntic de cada inflexió.
Malgrat això, va haver-hi moments especialment reeixits que apuntaven en la bona direcció, com la contenció desolada de Der Leiermann, la sensibilitat del tram final de Der Lindenbaum, o la densitat expressiva aconseguida a Im Dorfe. En una obra tan contemplativa, la dicció va ser prou convincent en la intel·ligibilitat fonètica. Al seu costat, Francisco Poyato el va acompanyar amb la professionalitat i saviesa que caracteritza un dels gran repertoristes, “cantant” i respirant amb el baríton. Una meravella d’acompanyament en una sala on l’acústica seca no sempre afavoreix aquesta tasca.
Igualment cal aplaudir els sobretitolats en català en la traducció de Miquel Desclot, publicada per FICTA fa un any i escaig: un treball detallista, meditat que va molt més enllà d’una funció auxiliar i actua com una veritable mediació literària entre Müller i l’oient contemporani, plenament justificada per la seva elaboració mètrica, el lirisme contingut i un lèxic elevat però accessible.
I ja que de tant en tant, Joventuts Musicals de Sabadell programa liederabend com aquesta, rescatem una vella petició no complerta els darrers 15 anys: escoltar en directe i a Sabadell algun dels cicles de Gustav Mahler en versió pianística o en els arranjaments per a conjunt instrumental reduït assumibles per alguna de les orquestres que han actuat les darreres temporades al Teatre Principal.
