Pilar Cases (Sabadell, 1936) ha viscut centenars de vides a través dels vestits que ha cosit. Vestits únics de núvia, de cerimònia i de carrer, jaquetes, abrics... Va ser durant més de 60 anys una de les modistes més importants de Sabadell, un ofici que el pas del temps ha acabat enterrant. Ella pertany a l’última generació, juntament amb Maria Prat, Elsa Carné i Pilar Pérez, entre altres. Les seves filles han recopilat durant dos anys més d’un centenar de les peces que va cosir per muntar una exposició al Casal Pere Quart que s’inaugura dissabte i que es podrà visitar a les tardes –de 17h a 21h– fins al 31 de desembre. Elegant i presumida, d’entre els maniquins la Pilar escull per a la fotografia un abric vermell. Té tots els vestits mentalment catalogats. Els estima, en recorda els detalls i a qui van pertànyer.
Què feia que tantes clientes confiessin en vostè una vegada i una altra?
Em deien que era polida. Aconsellava, però sobretot escoltava molt. Quan tenia la confiança de la clienta, treballava molt tranquil·la. Era meticulosa i intentava adaptar-me. Sempre recordo un consell del meu pare: “Has de saber dissimular els defectes que les persones creuen que tenen”. I era ben cert.
Veig als cartells de l’exposició: Chanel, Valentino, Balenciaga... Eren els seus referents?
Només mirant els seus mostraris, podia fer els seus vestits. Anava a les desfilades de Santa Eulàlia i Gratacós, perquè ens hi convidaven, i oh... Eren preciosos. Era una molt bona imitadora, ha ha ha!
- Vestits de núvia, obra de Pilar Cases
- DAVID CHAO
Es devia guanyar bé la vida.
Una dona, que no era ni clienta, em va dir: ‘Amb perdó... Però fots uns cops de canya!’. No hi ha cap modista que s’hagi fet rica. He gaudit molt de la meva feina, moltíssim, però per guanyar-me la vida no anava de vacances i no sortia a sopar. Una vegada vam anar a esquiar, i el monitor em va dir que ho feia prou bé, però no en vaig acabar d’aprendre per si em feia mal i no podia cosir. La costura i la família han estat la meva vida. Ara això ja no s’entén. El jovent feu bé de voler viure la vida!
No li hauria agradat fer desfilades amb els seus vestits?
Si hagués pogut, hauria anat a París. Però aleshores els meus vestits haurien sigut molt cars! Les meves clientes es guanyaven molt bé la vida, però no eren milionàries. I si vas apujant, apujant... Una vegada vaig anar al metge perquè sempre estava molt nerviosa i em va dir que el que havia de fer era això... Em va receptar apujar preus! Però a mi em sabia greu, m’imaginava que ho pagava jo. Anava a Barcelona a buscar tocados de núvia i pameles i les cobrava al mateix preu. Venia d’una casa de negociants, però no vaig ser mai una bona negocianta.
Quan va començar?
Als 14 em vaig fer el meu primer vestit. Una mica abans m’havia fet una faldilla, però sota la supervisió de la Lola Ramonacho, la meva mestra. A casa teníem una parada de fruita al Mercat Central i, com que a la tarda no obríem, anava a aprendre a cosir. Al vespre, a casa, continuava. Fins que no em vaig casar, si calia havia d’ajudar a descarregar camions de fruita. Era la vida del mercat.
I de mica en mica, va començar a seduir clientes.
Al principi, vaig començar cosint algun davantal per una clienta del mercat. Sempre anava molt arreglada i un cop li vaig fer un vestit molt bonic per anar als toros. Li va encantar. La meva mestra em va recomanar a un modista molt important per anar al Brasil, però no m’hi van deixar anar. Vaig anar fent clientes de Sabadell, Barcelona, Granollers, Montcada... Recoro fer un vestit per la nedadora olímpica Maria Ballesté. Una vegada, vaig fer 13 o 14 vestits de núvia perquè n’havien vist un i totes el volien igual.
- Pilar Cases ensenya una de les peces que va fer per una clienta
- DAVID CHAO
Guarda algun tresor dels 62 anys de feina?
Guardo els records. De material, la màquina de cosir que vaig fer servir tota la vida. Encara funciona, és un tresor.
Les clientes devien ser les seves amigues.
Sí que ho eren, sí. Les modistes som una mica psicòlogues. T’expliquen moltes coses, però totes queden aquí dins. Ara fa 14 anys que vaig plegar, però n’hi ha una de Granollers amb qui encara ens truquem pel Sant i per Nadal.
Encara cus?
Vaig plegar quan tenia 75 anys perquè totes les cases on anava a comprar van anar tancant i a mi em feia mal l’esquena i les cervicals. Encara després hi havia qui em demanava vestits, però ja no podia. Quan plegues, tornar a arrencar és molt difícil. Encara faig arreglos per la família, això sí.
