Arribats al dia de Tots Sants, un es pregunta quin sentit té la vida si al final tots tenim el mateix final. De veritat que la vida simplement consisteix a néixer, créixer, alimentar-se, respirar, reproduir-se i relacionar-se per finalment morir? Quin sentit té viure si només consisteix en això?
Doncs bé, nosaltres, els cristians, considerem que la vida té un sentit molt més gran i que existeix una raó de viure fonamental: la mort no és el final. Creure, sentir, estar convençut que la vida no s’acaba amb la mort és el motiu pel qual volem fer el bé, volem estimar, volem ser útils en aquest món. En aquest sentit, em ve al cap l’escena de la pel·lícula Gladiator en què Máximo, interpretat per l’actor Russell Crowe, rep una lliçó de vida que també serveix per a nosaltres: “El que fem en aquesta vida té el seu ressò a l’eternitat.”
La vida per a nosaltres té un sentit grandiós, que és arribar a Déu. I aquest convenciment ve de la base del cristianisme: Jesús va morir i va ressuscitar. Va vèncer la mort!
El papa Benet XVI va fer una reflexió sobre el sentit de la mort que em sembla molt interessant portar-ho avui aquí: “Jo no em preparo per a la mort, sinó per a una trobada.” Que important és tenir la seguretat que la mort no és el final! Que allà on siguem el dia de demà trobarem la felicitat eterna acompanyats dels que més estimem. Això és l’ànima del cristianisme, arribar a Déu perquè vencem la mort.
Quin sentit té la vida si simplement acaba amb la mort? Cap ni un. La vida no tindria sentit, cap explicació. Els cristians intentem fer el bé perquè creiem que després d’aquesta vida terrenal hi ha alguna cosa més. I la forma de fer el bé no és una altra cosa que estimar, donar la vida pels altres, ser persones entregades.
I si bé el sentit de la vida i la mort que nosaltres donem suposa també la tranquil·litat de saber que els que estimem ens cuiden des d’allà dalt, som persones com qualsevol altra que, per descomptat, ens agradaria tenir aquestes mateixes persones al nostre costat per sempre. Costa acceptar que ens tornarem a veure, que segueixen amb nosaltres tot i que no els veiem. Però, alhora, aquest convenciment és el que ens dona forces per continuar lluitant, per continuar intentant fer el bé, estimar amb totes les nostres forces. I si no és així, per què anem als cementiris, a les esglésies, a vetllar els nostres familiars i ser estimats? Si la vida acabés amb la mort, que absurd seria vetllar un cos inert.
El sacerdot Cesáreo Gabaráin va escriure una cançó que deia: “Cuando la pena nos alcanza / Por un hermano perdido. / Cuando el adiós dolorido / Busca en la fe su esperanza / En Tu palabra confiamos / Con la certeza que Tú / Ya le has devuelto a la vida / Ya le has llevado a la luz.”
Això és el que significa per a nosaltres morir: el pas de transició cap a la vida eterna.