Hauria sabut greu que la ciutat es quedés sense el banc que porta el seu nom, si hagués prosperat l’opa hostil del BBVA al Banc Sabadell. La sort de l’entitat han estat els seus accionistes, que entre uns que han cregut que l’oferta econòmica de compra era irrisòria i altres, sobretot els minoritaris, que han fet prevaldre el sentiment de catalanitat per sobre de qualsevol altra consideració, han etzibat una cleca tan monumental com inesperada a les pretensions del banc basc de nom, però espanyol d’esperit.
I és que el fracàs en l’intent del BBVA d’absorbir el Banc Sabadell ha estat celebrat pel món polític i econòmic de Catalunya i considerat un “triomf de país”. Ningú no qüestiona l’origen ben català del Banc de Sabadell –amb preposició–, que és com es deia quan el 1881 el van fundar 127 empresaris i comerciants, impulsats pel Gremi de Fabricants de Sabadell, per finançar la puixant indústria tèxtil local i proveir-la de matèries primeres en condicions més favorables. El banc sempre va maldar per preservar la seva independència i el 1953, per exemple, els accionistes van fer un pacte de sindicació d’accions segons el qual ningú no podia superar el 0,7% del capital social.
Amb aquest tarannà, sense fer soroll, el Banc de Sabadell es va convertir en un banc de prestigi. Hi havia, tanmateix, una part del nacionalisme català, la que plorava la mort de Banca Catalana i clamava per l’existència d’un banc català, que desconeixia que feia més de cent anys que ja n’hi havia un, que era, a més, de solvència contrastada i que fins llavors havia escapat al control polític de tothom. El 1996, i sobretot amb el nomenament de Josep Oliu com a president el 1999, l’entitat va començar una etapa d’expansió que va tenir els moments claus quan el 2001 va començar a cotitzar a borsa i el 2004 va entrar a l’Ibex-35, fets que van representar un canvi radical en la manera de fer del banc. Fins llavors havia estat gestionat per un reduït nombre de famílies de Sabadell, de cognoms coneguts i respectats com els de Casablancas, Corominas, Monràs i el mateix Oliu, i a partir d’aquell instant la propietat quedaria exposada a l’entrada de qualsevol.
A partir d’aquí, aquell banc català es va anar transformant en un banc cada cop més espanyol. És cert que Josep Oliu haurà estat l’artífex de l’etapa de més creixement del Banc Sabadell, però també, en paral·lel, de la descatalanització i espanyolització més gran. El punt culminant es produeix quan el 5 d’octubre del 2017 decideix traslladar la seu social a Alacant després que el dia 2, l’endemà del referèndum d’independència de l’1 d’octubre, empreses de l’Estat espanyol com Renfe, Adif, Puertos del Estado o Radiotelevisión Española retiressin milers de milions de dipòsits per pressionar-lo precisament a marxar de Catalunya. El canvi de seu, però, li va provocar també una forta retirada de fons d’impositors catalans en protesta per la sortida de Catalunya per raons polítiques.
I, curiosament, el retorn al domicili central del número 20 de la plaça de Sant Roc de Sabadell, d’on mai no hauria d’haver marxat, en plena tramitació de l’opa del BBVA, és el que ha salvat finalment el banc. Perquè institucions, partits i agents econòmics i socials catalans han tancat files unànimement al seu voltant. El sentiment de pertinença ha pesat més que altres consideracions. Ara, el Banc Sabadell haurà de decidir si vol reforçar el seu paper en el marc de l’economia catalana o continuar fent de comparsa a l’escenari espanyol amb el risc que el peix gros intenti tornar-se’l a menjar quan li vingui de gust. Josep Oliu ha salvat el primer round, però ha de vigilar que no passi de ser qui va fer créixer més el banc a ser qui el fa desaparèixer. Ha vingut ben just, però el Banc Sabadell es queda a casa. De moment.