El mes de maig té molts aspectes positius, principalment relacionats amb la natura i el bon temps, ja que marca l’inici de la primavera amb temperatures agradables, la floració i la collita de molts cultius.
Malauradament, per al Banc Sabadell el mes de maig no ha estat sempre tan positiu. De fet, els dos esdeveniments més greus que el banc ha viscut al llarg de la seva història, i que han posat en greu risc de supervivència a l’entitat, han tingut lloc durant aquest mes.
El primer d’aquests tingué lloc el dissabte 1 de maig del 1926. En aquesta data, la junta de govern acordà presentar la suspensió de pagaments el dilluns següent. La crisi econòmica que s’originà en la indústria tèxtil a conseqüència de la finalització de la Primera Guerra Mundial (després d’una època de grans beneficis gràcies a la neutralitat d’Espanya) comportà una elevada morositat, que provocà aquesta situació d’insolvència. Afortunadament, el diumenge 2 de maig, la junta es tornà a reunir i suspengué l’acord anterior, amb la finalitat de donar temps a encetar unes gestions per tal de salvar el banc.
La junta de govern nomenà llavors uns mandataris, que foren Ferran Casablancas, Joan Prats, Francesc Mutllò, Francesc Llonch, Joan Sampere, Joaquim Garriga i Enric Pierre, tots ells importants industrials tèxtils i destacats membres del Gremi de Fabricants, i els encarregà portar a terme les actuacions que calgués per evitar la suspensió de pagaments. Amb el suport de l’Ajuntament de Sabadell varen aconseguir signar un conveni amb els creditors que obtingué gairebé el 100% de les adhesions. Aquests creditors eren bàsicament sabadellencs que donaren suport al banc a ulls clucs. Els accionistes acceptaren també portar a terme una sèrie d’aportacions dineràries per capitalitzar de nou el banc. La memòria del Banc de l’any 1926 s’inicia amb aquestes consideracions (traduïdes del castellà):
“Els mandataris de la Junta de Govern d’aquest Banc venim a donar compliment al deure estatutari de presentar-nos davant els nostres representats per retre’ls compte de la nostra gestió realitzada durant els sis mesos, corresponents al finit exercici, en els quals aquella s’ha desenvolupat.
Més abans, cal consignar l’espontània coincidència de tota la Ciutat en el patriòtic objectiu que aquesta institució de crèdit, Banc de Sabadell, tan prestigiosa i que tanta influència i eficàcia ha tingut en el desenvolupament de la nostra economia, vencés el perill que per uns moments va amenaçar l’obra econòmic-social vinculada en l’origen i actuació del mateix Banc. La unió de voluntats que això significa, no té precedents en la història bancària...”
En resum, gràcies al suport de tota la ciutat, el Banc va poder superar aquest atzucac. Altres bancs de l’entorn, tant o més importants, com el Banc de Barcelona o el de Terrassa, també entraren en crisi en aquests anys, però acabaren desapareixent.
98 anys més tard, el 9 de maig del 2024, el BBVA va llençar una opa hostil al Sabadell. Altre cop el mes de maig es creuava en el camí. Ara l’amenaça a la continuïtat del banc era fins i tot més important. El BBVA és cinc vegades més gran, és un banc global, amb molts recursos, i amb una important presència a Catalunya, fruit de la integració de diverses caixes d’estalvis catalanes. A diferència de l’any 1926, ara els motius que feien perillar la continuïtat del Sabadell no eren la crisi del negoci, sinó que la bona evolució de la seva activitat havia atret l’atenció d’aquest competidor.
En aquells moments, semblava una batalla molt desigual. Pocs apostaven perquè el Sabadell sortís vencedor d’una lluita tan difícil. Malgrat aquest complicat panorama, el consell, els accionistes, els empleats i diverses institucions varen plantar cara. Liderats pel president, Josep Oliu, i el conseller delegat, Cèsar González-Bueno, el banc ha desenvolupat al llarg de disset mesos una intel·ligent estratègia que li ha permès anar sempre per davant del seu perseguidor. Com sabem, finalment els accionistes s’han pronunciat majoritàriament per rebutjar l’oferta. Entre aquests, el percentatge més gran de rebuig el trobem entre els accionistes minoritaris que són també clients. Molts d’aquests són de Sabadell, i potser descendents d’aquells clients o accionistes que el 1926 varen donar un suport incondicional al banc.
La dita popular sosté que “Trons pel maig, trons a raig”. Això ha estat així dos cops a la història del Sabadell. Esperem que no torni a haver-hi un mes de maig amb tants trons a raig. Però si hi és, estic segur que la resposta dels accionistes minoritaris serà la mateixa que en altres situacions límits que el banc ha hagut de viure, i que ha pogut superar. Repetint la frase de la memòria de l’any 1926 podem dir de nou que “la unió de voluntats que això significa, no té precedents en la història bancària...”.