Cada cop que es produeix una defunció, els familiars més directes els toca decidir com es farà el comiat. En aquestes situacions poden escollir diversos tipus de cerimònies, laiques i religioses. De tota manera, en alguns casos, la fórmula escollida és al marge del procés marcat pels serveis funeraris del tanatori. En altres, és el difunt el que ha deixat dit com vol que sigui el seu funeral i, generalment, els familiars donen compliment als seus desitjos.
Una cerimònia de comiat o de record d’una persona que ja no és entre nosaltres necessàriament resulta emotiva. Els sentiments de les persones que hi participen es concentren en un mateix espai temps i, lògicament, afloren sentiments, sensacions, records... Tot en funció dels vincles que tinguem amb la persona finada.
Els tanatoris han substituït les vetlles que antigament es feien a la casa de la persona morta. Un dels avantatges d’ara és alleugerir del trasbals que comporta als familiars el procés previ al funeral i enterrament o incineració.
Quan es va fer l’actual tanatori de Sabadell ja es va preveure que la sala destinada a les cerimònies no estaria circumscrita a la religió majoritària sinó que s’obria a qualsevol mena de confessió i, és clar, a la possibilitat de celebrar també cerimònies laiques. El cert, però, és que aquesta darrera fórmula de comiat cada cop va guanyant més preferències entre les persones que han de passar pel tràngol d’una defunció.
Em direu a què ve tot això. Podria argumentar que ens trobem a la setmana de Tots Sants en què es recorden els difunts. També podria fer referència al funeral d’estat de València en record de les víctimes de la Dana de fa un any. Però defujo de parlar de personatges com el president valencià que, amb la seva actitud, contribueix encara més al descrèdit dels polítics.
Del que vull parlar és més senzill que tot això. D’entrada voldria fer un reconeixement a les cerimònies laiques que es fan al nostre tanatori. Quan es combinen amb unes intervencions de familiars que et deixen impactat, el resultat final permet constatar que encara hi ha valors que es mantenen ben vius.
Aquesta setmana he assistit, no pas com a parent directe sinó com amic de la família, a la cerimònia de comiat d’un home de 95 anys. La celebració laica ha permès comprovar que l’experiència adquirida per la persona encarregada de portar la cerimònia fa possible que la informació aportada per la família sigui explicada amb delicadesa, tendresa, i molta empatia; fins al punt de crear una atmosfera on el dolor per la pèrdua es comparteix de forma serena entre tots els presents.
Si fins aquí ja tenim una cerimònia que deixa empremta, en aquest cas, el moment àlgid es va produir quan una dotzena dels néts van recordar l’avi difunt des de l’estrada. Ho van fer amb paraules barrejades amb les llàgrimes de l’emoció d’aquell moment. En uns temps en què valors com el de la família estan en crisi, impacta veure com un grup de persones que ja han superat la trentena s’emocionin tot recordant el llegat del seu avi. Aquesta expressió també té molt a veure amb els valors que els han transmès els pares i les mares. En aquest cas, les filles del difunt. En moments de crisi de valors com els actuals reconforta comprovar que la flama encara està viva.