La setmana passada estava fent classe a un grup de segon amb poques ganes de fer construccions de participi, suposo (no els ho retrec pas), i una noia em devia veure amb ganes de parlar perquè em va preguntar si a Roma ja celebraven “això del Halloween”. Vaig apreciar cert to despectiu i, decidit a insistir en les construccions de participi ja tornant del cap de setmana, els vaig dir que no, que no foradaven carbasses ni decoraven casa seva amb teranyines (quina vergonya!), però que sí que tenien una relació molt propera amb el món dels difunts, i que sí que celebraven, a la seva manera (com el día de muertos mexicà o el nostre Tots Sants) una connexió real amb el Més Enllà sense necessitat de posar-se mallots d’esquelet o dents postisses ni perruques, que els romans tenen una gran dignitat.
El contacte amb el més enllà, per això, s’evidencia amb festes com les parentalia, on reconeixien els seus difunts i pregaven pel descans dels seus avantpassats. Es feien ofrenes, sí, però era una festivitat molt seriosa, com podria ser ara –o, com a mínim, fa uns anys– el nostre Tots Sants. La relació amb la mort s’estableix des del rigor, la seriositat i, potser, el dol. Re a veure amb la festivitat americana (nord- i centre-), si no des d’un respecte sagrat que potser s’ha anat malentenent, al llarg dels anys, com a tabú, com a desconnexió, des de la més absoluta alteritat: de la mort no se’n parla, no té re a veure amb nosaltres, la mort és l’enemiga i com més distància millor.
I no. Resulta que la mort és al cap del carrer, que cada dia moren centenars de milers de persones de totes les edats i gèneres i estrats socials. I la lluita per la vida és humaníssima, és clar, però allunyar la mort com si no tingués re a veure amb nosaltres, mirar ingènuament cap a una altra banda, que ens incomodi parlar-ne i sentir-la a prop, és un error cultural, diria. Per això tant els romans, a la seva manera, com els americans, a la seva, la convoquen quan el dia comença a escurçar-se i tradicionalment les tenebres es desdibuixen amb la llum.
Halloween no ens pertany, això està clar. Igual que està clar que ens aprofitem d’aquesta no-pertinença per continuar tractant la mort de lluny (igual que molts fan per Castanyada, eh, quatre panellets, quatre moniatos i avall, sense ni pensar en difunts), per poder-ho fer divertit i entretingut amb quatre disfresses i una mica de festa amb la fi de no haver d’enfrontar-nos al missatge tan incòmode que fonamenta Tots Sants (i que fonamenta Halloween, també, per descomptat!). Amb caretes de goma i sang falsa ens estalviem el missatge que hauria d’acompanyar la celebració: hem de recordar els nostres morts i hem de respectar la mort. Sembla que tanta celebració opaca el missatge, mentre que la no-ostentositat de les castanyes encara permetia un raconet per a la reflexió incòmoda, intueixo.
Va sonar el timbre i ells estaven encantats de marxar de cap de setmana sense haver traduït participis, i jo amb la desagradable conclusió que els romans no necessitaven disfressar-se per recordar els morts mentre que nosaltres, potser, ens disfressem justament per no haver de convocar-los.