Les autònomes no tenim sopars d’empresa i aquests dies m’agafa una mica de FOMO de veure que moltes de les meves amigues en tenen. Però també us he de dir que observo que hi ha una nova moda per aviam qui organitza la festa més histriònica.
Sense anar gaire lluny, em vaig trobar en un sopar en què hi havia un professor de salsa que ensenyava als assistents a ballar en un temps rècord: després de les postres i abans de les copes. També una empresa va posar un DJ molt reconegut fent classes de punxar música als seus treballadors, a un ceramista fent tasses entre el primer plat i el segon, i en un altre, un taller per fer-se els propis entrants del sopar.
I, a sobre, aquestes empreses fan lot de Nadal, amic invisible, sorprenen els treballadors amb celebritats, es fan gimcanes, escape rooms i tot el que us pugueu imaginar... Com pot ser que ja no en tinguem prou només de reunir-nos amb els qui treballem per sopar, xerrar distesament i fer una copa?
Als 2000 (quan servidora encara era treballadora de llocs normals), els sopars d’empresa eren l’excusa per embolicar-se amb el company o companya amb qui arrossegaves una tensió sexual no resolta durant tot l’any. On han quedat aquelles festes que acabaven a les discoteques, amb gintònics dolents, evitant el plom de comptabilitat i amb coartades pactades amb antelació per a aquells qui es desviaven a l’hotel de carretera abans d’arribar a casa?
Era el moment ideal per embolicar-te amb algú i fer servir l’excusa que el cava i les neules t’havien pujat al cap, i l’endemà, fer-te l’orni. A Sabadell, tenim la sort que podem utilitzar una bona excusa per tornar a casa tard, perquè podem perdre la noció del temps i de l’espai per l’encegament de la il·luminació nadalenca que hi tenim.
Per cert, algú em convida al seu sopar d’empresa? Gràcies.