Els problemes acumulats les darreres setmanes a la xarxa ferroviària, i més en concret a la xarxa de Rodalies de Catalunya, han tapat el debat polític i econòmic que estava sobre la taula just abans: la proposta de nou model de finançament per a les comunitats autònomes i les possibilitats d’aprovar uns nous pressupostos tant a Catalunya com a l’Estat.
És innegable que els accidents de Còrdova (a Adamuz, concretament) i de Gelida han fet saltar totes les alarmes sobre l’estat de la xarxa ferroviària, tant la convencional com la més recent d’alta velocitat. El caos sobrevingut a Rodalies i als corredors d’alta velocitat sembla quasi fet a propòsit. No pot ser que falles en el manteniment, o la perllongada desinversió en la xarxa catalana, acabin provocant una crisi tan intensa, fins al punt que la portaveu del Govern de la Generalitat defineixi l’estat de les Rodalies com a “lamentable” i que el ministre responsable, Óscar Puente, reconegui un dèficit acumulat durant dècades com a principal causa dels problemes actuals. Però intentar treure un rèdit polític de la crisi, com si ningú més que els actuals responsables en tinguin cap culpa, frega l’obscenitat. La fruïció que mostren alguns comunicadors (també a la nostrada televisió i ràdio públiques) i els dirigents polítics de l’oposició són clar exemple de l’aprofitament malèvol dels luctuosos accidents. Fins i tot moviments més o menys somorts intenten aprofitar els fets per tornar a la palestra. Quan teníem força encarrilat el traspàs integral de Rodalies, amb un acord complex i ple de dificultats amb tots els actors involucrats, la crisi actual no hauria de posar-lo en qüestió. Menys encara lligar-lo al nou finançament.
El nou model de finançament que va presentar el Govern fa poques setmanes no és un instrument per resoldre-ho tot. Els dèficits acumulats a Rodalies han d’acompanyar i avançar-se al seu efectiu traspàs. L’increment de finançament s’haurà de destinar a allò que és central en l’autogovern, els serveis públics, que són responsabilitat de cada comunitat autònoma, de la salut i l’educació al conjunt de serveis socials i al creixement econòmic indispensable per avançar socialment. Amb aquesta orientació es va publicitar el nou model de finançament, i la reacció d’aquells que mai han cregut en l’Estat de les Autonomies, com el PP, va ser de desqualificació sense ni saber-ne el contingut i d’altres, com Junts, es van instal·lar en el “tot o res” del concert. Veurem el recorregut que pot acabar tenint la proposta de nou model, que eixampla la suficiència financera i reordena la distribució de recursos, sense que cap comunitat hi perdi. Que la proposta tingui les seves arrels a Catalunya excita l’oposició de la dreta espanyola. Però seria convenient que des de Catalunya s’empenyi en direcció positiva. Si el suport de la pràctica totalitat d’entitats econòmiques catalanes a la proposta (encara que n’assenyalin alguna insuficiència o marge de millora) serveix perquè Junts acabi donant-hi suport, s’estarà caminant en la bona direcció. Instal·lats en maximalismes no se serveix a la ciutadania catalana.
Ni la crisi de Rodalies ni els serrells del model de finançament haurien d’entorpir encara més la negociació i aprovació de nous pressupostos de la Generalitat. Més dificultats poden tenir els de l’Estat, supeditats a una difícil aritmètica parlamentària. Però en el cas de Catalunya, convindria que la majoria que va investir Salvador Illa facilités un acord possible i realista. Habitatge i el gruix de polítiques socials són la prioritat. Ni Rodalies pot ser una excusa afegida, ni els avenços més o menys palpables en elements complementaris del finançament, com la recaptació de l’IRPF, han de ser un escull per aconseguir uns bons pressupostos, útils per a la immensa majoria de la ciutadania de Catalunya. És responsabilitat de tots els grups i partits implicats en la negociació dels comptes públics.