[Xavier Mayor Farguell, doctor en Biologia]
Recentment han tornat a aparèixer repetides declaracions en mitjans de comunicació sobre els incendis forestals i sobre què cal fer. Apareixen citats de la manera següent:
- Catalunya registra l’estiu amb més hectàrees cremades fins a la primera setmana de juliol en 15 anys. Font: Notícies ADF Alt Maresme
- En 15 anys a Catalunya mai s’havien cremat tantes hectàrees fins a la primera setmana de juliol. Font: El Nacional
- Segons les dades del Cos d’Agents Rurals, l’estiu de 2025 ja és el que acumula més hectàrees cremades fins a la primera setmana de juliol des de, com a mínim, el 2010. Font: 3CatInfo
- Amb les 3.300 hectàrees afectades pels focs de Paüls, al Baix Ebre, fins aquest dimarts a la tarda, des del primer de juny ja s’han calcinat més de 9.450 hectàrees. Una xifra que supera les 6.576 del 2019, l’any amb més afectació fins a aquesta data. Font: Vilaweb
- El pitjor estiu en incendis forestals de l’última dècada. Font: Terrassa digital
Curiosament totes elles segueixen la pauta del discurs oficial establert des de fa dècades. Un discurs esbiaixat i amb un rerefons de clar conflicte d’interessos. Vegem-ho:
Els titulars insisteixen que s’han cremat moltíssimes hectàrees forestals fins al juliol de 2025. Els vuit primers mesos de l’any 2025 la superfície cremada, arbrada i no arbrada, és d’unes 4.500 ha. Però aquestes dades no s’il·lustren convenientment. Per exemple, no s’esmenta que el juliol de 1994 es van cremar a Catalunya unes 76.626 ha (17 vegades més que enguany). La superfície cremada l’any 2025 no és poca però no és la mateixa. Estic reflexionant sobre quin sentit té magnificar a hores d’ara els incendis ocorreguts enguany. Vull deixar clar que les hectàrees cremades importen i molt. Com a ecòleg valoro en general negativament la pèrdua d’espais forestals i especialment de boscos a casa nostra. Són un patrimoni que atresora molts valors i que requereix molts anys per constituir-se i molt poc temps per perdre’s.
Aquests titulars serveixen per alimentar la idea que el problema dels incendis forestals és la superfície boscosa i l’estat del boscos. Les declaracions abans comentades generen un rerefons de comprensió condicionador en el qual boscos i espais forestals són els responsables del problema i no els perjudicats. Efectivament, la sensació és que no es tracta d’informar objectivament sinó d’induir a establir una imatge mental interessada en la població, conduint a pensar que els boscos no són prou bons o només en determinades condicions.
- Bosc del Roc de Rombau cremat els dies 19-22 de juny de 2022 (Incendi de Peramola a l’Alt Urgell)
- Foto de Xevi V. CC BY
Algú de vosaltres no ha sentit mai afirmar que els boscos catalans estan «bruts»? Heu tal vegada escoltat o llegit que els boscos sense la intervenció dels humans estan condemnats a tota mena de mals i fins i tot a desaparèixer? Una cosa bruta és per a la majoria de persones una cosa dolenta. Una cosa malalta o es cuida o empitjora, de vegades fins a morir. Bé, aquests arguments s’han afavorit al nostre país durant dècades.
Que vol dir realment que els boscos estan «bruts»? Queda clar que la paraula connota negativitat i pot ser molt malentesa. Un exemple real d’aquest estiu: una persona alemanya arran de les notícies sobre incendis a Catalunya em va preguntar si els boscos catalans estaven plens de deixalles (!?) ja que estaven tan «bruts».
L’aclariment del que significa la paraula brut és escaient. Que estiguin bruts significa que no estan treballats forestalment. Per «netejar-los» cal treure el sotabosc i reduir la densitat d’arbres, és a dir, disminuir la competència per augmentar la producció dels peus que queden drets, cosa que en termes productius els fa millors per a ser explotats econòmicament. Tanmateix, la visió exclusivament productiva ja fa dècades que ha quedat obsoleta i actualment la visió ecològica, cultural i social en bona lògica es valora molt. La regulació del cicle de l’aigua, de la contaminació atmosfèrica, del control en l’erosió del sòl, el proveïment dels recursos i infinitat de nínxols ecològics que acullen moltes espècies de gran diversitat de grups biològics. Per exemple, avui sabem que tan sols en el sotabosc dels boscos, especialment en els estadis inicials, s’hi troba el 70-80% de la seva biodiversitat total. També sabem que la població cada cop més urbana s’acosta als espais oberts per omplir la necessitat etològica de contacte amb la natura i/o per desenvolupar les moltes activitats de lleure que han aparegut per ser realitzades en la natura.
La idea que el tractament silvícola o forestal de les masses de boscos és una necessitat imprescindible per a tota la societat serveix especialment a determinats actors. Cal saber que a Catalunya el 75% de la superfície forestal està en mans privades. Llavors, per què hauríem entre tots de pagar aquests tractaments i no aquells que en són els propietaris? Com amb tot hi ha raons i interessos: els boscos catalans ara no són gaire productius; la millora de les masses forestals val diners i ara no és rendible; els espais forestals estan sent més utilitzats que mai per la societat; és o no justificat que tots acabem pagant aquestes actuacions; potser cal que n’obtinguem alguna compensació a canvi, etc.
Vegem quin rerefons hi ha en la difusió d’aquestes idees. Resulta que la cosa ve de lluny. Durant decennis a Catalunya de manera general s’utilitzaven els boscos per a la provisió de carbó i llenya, que no fusta, és a dir, combustible. Com a conseqüència d’aquesta explotació («aprofitament» en diem ara) Catalunya va quedar amb una òbvia i molt important simplificació ecosistèmica. Un panorama d’ecosistemes quasi semidesèrtics (vegeu la imatge comparativa).
Figura 1. Ortofotoimatge (en blanc i negre) del castell de Cabrera d’Igualada l’any 1945, absolutament empobrida ecològicament com a resultat de l’aparició de la fil·loxera molts anys abans i l’increment de l’ús dels combustibles fòssils.
Figura 2. Ortofotoimatge (en color) de la mateixa zona l’any 2024, amb millor valor ecològic, després de dècades de recuperació per menys pertorbació de l’entorn combinada amb l’augment del valor dels territoris i la seva preservació.
Una Catalunya on els boscos d’arbres alts i gruixuts (en francès futaie) no eren en general considerats interessants. Una Catalunya que havia apostat pel bosc baix (en francès tallis), arbres baixos i troncs i branques més primes, adients per disposar de llenya i carbó per a l’obtenció d’energia. Diguem que es va optar per la producció rapida mantenint estructures simples i no pel desenvolupament d’una estructura alta que requereix molt temps de formació per a l’obtenció de més i millors productes. Aquesta pauta de tractar els territoris boscosos òbviament comporta conseqüències, i més quan de sobte es perd l’interès per aquest tipus d’energia amb l’arribada al mercat d’una energia abundant, barata i amb molta capacitat energètica com és la del petroli i els seus derivats. Això va ocasionar una crisi molt important als propietaris forestals, que no van poder competir-hi, en els termes clàssics de mercat, i van abandonar aquesta activitat silvícola
Clarament aquesta circumstància afectava negativament els propietaris forestals de Catalunya (recordeu, més del 75% de la superfície forestal de Catalunya és privada). I és clar, també els tècnics especialistes i treballadors en la matèria per poder governar la seva «explotació». Tots ells havien perdut una part important del seu modus vivendi. D’altra banda, els anys següents amb l’abandonament de l’activitat s’ha anat recuperant la massa forestal per absència de la pertorbació que comporta aquest pràctica silvícola extensiva i intensa. El següent pas consistia a transmetre insistentment la idea espúria que els boscos «bruts i díscols» sense gestió humana estaven abocats a estar malalts o desaparèixer si els humans no els fan «sans i útils». Res més lluny de la realitat. Els boscos evolutivament més moderns van aparèixer fa uns 200 milions d’anys. Així, els boscos díscols i bruts s’han autogestionat exitosament per romandre bé i sense problemes de continuat biològica durant uns 199,5 milions d’anys!!!
Que els boscos «bruts i díscols» són boscos dolents s’ha repetit fins a no poder més durant dècades i això ha generat una comprensió ben distorsionada de la qüestió en la població general. Efectivament, aquestes idees han acabat construint un marc mental sense solidesa i tothom les ha anat integrant. Un cop aconseguit això, la idea de fons passa a ser «bona i indiscutible» socialment, per tant, difícil d’abandonar (de manera similar a deixar de ser d’un club de futbol o una religió).
Següent pas: aconseguir que la gent relacioni alguna cosa «bruta i dolenta» amb l’evidència que cal fer despesa de molts diners públics cada any per capgirar la situació. Situació que afecta una activitat econòmica privada i que ha de ser una despesa sostinguda al llarg del temps. Calia trobar un «interès general» que donés cobertura al plantejament de «cal actuar i ho hem de pagar entre tots». Bé, doncs l’argument que es va fer servir va ser el dels «incendis forestals». La lògica, altre cop perversa. Si els boscos estan «bruts», tenen més combustible i, per tant, cremen més i millor. Així que cal reduir combustible. I si són densos, cal aclarir-los. Ara ja tenim un bon esquer d’interès general: bosc brut i dens cal passar-lo a bosc aclarit i sense sotabosc. I també millorar els camins i pistes necessaris per poder-hi accedir i fer la feina. En conclusió, ja hi ha un motiu per a fer despesa milionària (entre 10 i 20 milions d’euros/any) en tractaments silvícoles sobre els espais forestals: prevenir incendis forestals, suposadament.
Enfrontem doncs la consistència de tot això. Resulta que les causes dels incendis forestals són essencialment d’origen antròpic en el 95-98% dels casos, i que els boscos en són subjectes passius. Això es ben conegut de fa dècades. Llavors cal enfocar la prevenció i, conseqüentment, l’extinció dels focs forestals sobre una altra visió i comprensió més robusta, amb bases més sòlides, i per tant més eficient.
Les causes generadores d’incendis forestals són conegudes i tenen a veure amb: accidents per pràctiques i accions agrícoles; amb altres activitats d’origen antròpic en espais oberts; i causes no accidentals, essencialment els incendis provocats intencionadament. L’accessibilitat de les persones als espais oberts forestals i boscosos ha augmentat molt significativament en les darreres dècades. Amb aquest accés les pràctiques i accions que poden ser potencials iniciadores d’incendis s’incrementen, cosa que complica la situació i la probabilitat del risc. Per tant, per prevenir cal actuar sobre les causes i no sobre el receptor. La causa inicial no té gaire a veure amb la càrrega de combustible ni la densitat del bosc. Una altra cosa és que les causes segur que són políticament incòmodes i costoses d’afrontar. De la qual cosa cal deduir que no hi ha ni hi ha hagut la valentia ni la decisió ferma per afrontar-ho de cara. Però la inacció davant d’un risc i el seu perill associat, tan cridaner com el del foc, no es pot justificar davant els ciutadans. Per tant, s’imposa actuar fent veure que s’aborda però sense abordar-ho. Recordeu: que surja el efecto sin que se note el cuidado. Doncs això!
Una altra cosa és si, un cop engegat o provocat, el foc troba més o menys combustible i superfície contínua de bosc per desenvolupar-se. El bosc com a subjecte passiu i perjudicat pel foc sí que pot (possibilitat) evolucionar de mala manera. D’això a culpabilitzar-lo hi ha un abisme; no hi ha cap dada empírica que demostri o evidenciï que els boscos se suïciden. Encara més, que un territori concret tingui un incendi no és previsible, i menys encara que un territori determinat tingui diversos incendis en un període curt de temps. Per tant, és previsible i molt probable que un territori concret resti no incendiat durant anys, molts anys o dècades. Llavors, i de manera general, no té cap sentit basar la prevenció dels incendis forestals a reduir periòdicament la biomassa existent i la superfície boscosa i/o forestal.
Cal que no ens autoenganyem per conveniència o una comprensió esbiaixada, interessada i feble del problema en la interpretació dels fets perquè així no es poden plantejar amb garanties ni les millors estratègies, ni la millor planificació i la concreció de les actuacions convenients, ni les inversions econòmiques necessàries per assolir resultats sòlids. Us convido a reflexionar-hi.