El poder
Marta Farrés gaudeix d’un ampli suport electoral i d’una personalitat propera en tracte, fets que li atorguen una estabilitat política notable. Els partits del Ple són més marques que representació de programes emesos des de la societat i aquest fet comporta una situació de debilitat en la relació amb la ciutadania. L’alcaldessa gaudeix així d’un gran marge d’autonomia, d’una gran llibertat de comandament.
Aquesta situació es reforça per un equip de regidories amb poca personalitat destacada, fet que reforça un lideratge unipersonal. Estem a meitat de mandat i aquesta reflexió compta amb temps de recorregut i distància suficient amb les pròximes eleccions.
En aquest temps, l’alcaldessa ha travat positives relacions amb entitats que gestionen serveis públics, com Taulí, UAB, CASSA… I ho ha fet amb menys càrrega ideològica que els seus antecessors i més sentit ampli del concepte públic. Un altre cas se situaria en el món cultural, amb les Fundacions del Banc Sabadell i d’Antoni de Montpalau i el mateix any de Ciutat Cultural ha ofert moments de cooperació.
Ajuntament i ciutat
Però la relació és més complexa a l’hora de compartir amb la societat. Ens atrevim a definir que amb les entitats socials i econòmiques la relació és més distant. Els contactes i la informació municipal no construeixen un diàleg suficient i el resultat és un monòleg de l’alcaldia, encara que més enllà, Generalitat per exemple, es vengui com a acord ciutadà. N’hem tingut comprovacions quan et demanen si és certa la unitat de la ciutat al voltant de la posició presentada per l’alcaldessa i immediatament, per poc que t’expliquis, poden entreveure la precarietat de la unanimitat presentada.
Hi ha, així, un conjunt de camps que voldrien un millor acord entre ciutat i alcaldia, sobretot en l’absència d’una representació política més lligada entre regidors del Ple i ciutat. Per exemple:
- Quart Cinturó (infraestructures en general).
- Espais d’increment de l’activitat econòmica (tenim un greu dèficit de llocs de treball).
- Relació amb l’entorn (Vallès, Barcelona),
- Habitatge social (se’n fa, però en cal més).
- Lligam entre l’eixam d’entitats amb programes socials (i que fan funcions públiques).
Tampoc és que el paper de l’alcaldia sigui determinant del tot, perquè a l’ajuntament hi compta la inèrcia d’uns tècnics, una realitat que es remunta en algun cas a dècades i amb una pulsió tecnocràtica de distància amb la ciutat i de superioritat. Un staff que no participa de les entitats de la societat i que creu que el poder polític o administratiu els atorga superioritat acadèmica. L’ajuntament, amb un capítol de personal que ratlla els 100 M€/any, conté una part significativa d’alt comandament, molt per sobre de les entitats.
Dissenyar el futur
En síntesi, el dia a dia de la ciutat presenta buits estratègics a mitjà i llarg termini. La ciutat real és el Vallès, però els nuclis històrics, com les velles capitals, comptem i hem de ser presents, però no per un narcisisme localista. Aquests dèficits de relat demanen una visió estratègica que no es deriva del dictat de l’alcaldia, i en el qual les entitats socials i econòmiques, discretament prudents i diplomàtiques, no hi incideixen, la qual cosa no vol dir que no hi tinguin capital a aportar. Però una política molt revestida d’imatge tendeix a suplantar amb aparent solidesa un discurs parcial.
Aquesta anàlisi pot ser llegida en termes de duresa crítica, però ara, a mig mandat, conté més lleialtat que negativitat.
L’estratègia pendent correspon sobretot a la definició de futur, però un pla estratègic de ciutat no es pot improvisar en el dia a dia, ni ser unipersonal, perquè és un debat més profund que implica diversos camps:
- Les opcions econòmiques de ciutat.
- La integració social.
- La cooperació societat-ajuntament.
- El paper de l’organització municipal en tots els camps.
- La revisió del pla general urbanístic (vell de trenta anys).
Les alcaldies amb llarga durada marquen: Antoni Farrés, Manuel Bustos, Marta Farrés. Marquen els límits d’allò que l’ajuntament fa i deixa fer. En el seu lideratge defineix els límits d’allò que es pot debatre, començant per les preguntes possibles. Aquesta realitat limita una societat complexa com és la mostra ciutat i demana discussió més enllà dels processos electorals, fins i tot perquè aquests puguin arribar a ser un mínim rigorós. No és admissible solament una oferta unidireccional des dels partits en campanya. Cal més i una part decisiva correspon a la societat al llarg de tot el seu fer, de forma continuada i encara més fora d’època electoral. No hi ha política possible sense aquesta expressió de demanda, d’encàrrec social.
Les dues primeres alcaldies fortes van haver d’assumir contestació, conflicte programàtic, no general, però sí temàtic, un fet del qual Marta Farrés se n’ha deslliurat fins ara. I, tanmateix, hi ha camps per al dissens. La salut política de la ciutat demana una societat activa, autònoma, definida, que formuli un conflicte en positiu: creador d’horitzó.
La mancança de fons de tot plegat és de pla estratègic de ciutat, de la definició d’horitzó.