"El mes d'octubre passat se'ns va acabar el contracte de lloguer perquè els propietaris volien vendre el pis i vivim al cotxe des d'aleshores. No ens podem permetre els preus que hi ha actualment", expliquen el Jordi Puig i la Montse Alimón, una parella sabadellenca que va haver de canviar radicalment la seva vida fa més de set mesos per motius econòmics. "Pagàvem 650 euros, però els lloguers prohibitius d'avui no podem assumir-los", agreguen. Els primers dies després que haguessin de marxar del domicili van viure en un apart-hotel, però asseguren que era "inviable" i van haver de recórrer al seu vehicle privat. "Sort que, com a mínim, tenim cotxe. Malauradament, ens hem trobat molta gent que no pot assumir-ne un i ha de dormir al carrer", apunten, amb optimisme.
La parella explica que fa molts mesos que busquen alternatives per entrar-hi a viure, però subratllen que "hi ha molt poca oferta" i poques facilitats, tant dels qui posseeixen pisos com de l'administració. "Hi ha propietaris que prefereixen tenir pisos buits abans que llogar-los a un preu una mica inferior. Ens hi hem trobat i és molt dur que et diguin això", confessen. "El més barat que trobem supera els 800", assenyalen, rient de manera irònica. Des de l'Ajuntament de Sabadell informen que tenen el cas "en seguiment", però la parella denuncia les dificultats que hi ha per accedir en pisos d'emergència municipals de Vimusa, destinats a casos com el seu: "Hi ha molts tràmits a presentar i és realment complicat accedir-hi. T'has d'esperar molts mesos o anys fins que entres al sorteig i et donen les claus. No ho posen gens fàcil", exposen. També han mirat opcions d'habitatges de protecció oficial, però sense èxit: "Mires els preus i penses que han d'estar equivocats... ronden els 200.000 euros!".
"Ningú espera que l'hi pugui passar"
El Jordi, de 69 anys, i la Montse, de 61, fa temps que són parella, però feia pocs mesos que havien anat a viure junts. Ella va viure una situació molt similar fa poc més d'un any i mig i el Jordi la va acollir a casa seva. "Érem parella, però no vivíem junts. A mi se'm va acabar el contracte i, com que no tenia on anar, perquè tampoc vaig rebre resposta de l'administració, em va obrir les portes de casa", comenta la Montse. Ara, després de dècades treballant, els ha quedat una pensió que no els permet assumir el cost d'un lloguer ni el de compra: "Amb la meva edat costa molt que em donin una hipoteca i amb el que cobra la Montse –l'Ingrés Mínim Vital–, també", diu el Jordi. La situació familiar tampoc els acompanya, expliquen. "O tenim els fills repartits pel món buscant-se la vida o, els que són aquí, tenen el mínim i suficient per viure ells i ningú ens va poder oferir un sostre", confessen. "Sí que ens envien diners i ens ajuden com poden, tot i anar justos, però tothom té els seus problemes", afegeix el Jordi.
"És una situació que ningú espera viure. Molt kafkiana. No hi ha races, ètnies ni prototips, qualsevol persona s'hi pot trobar en algun moment", diuen. Tot i això, viuen la situació amb optimisme i amb l'esperança que algun dia els surti l'oportunitat de trobar un habitatge assequible. "Sempre s'ha de trobar la part positiva. L'avantatge és que vivim en un Dacia Duster, que és prou gran i podem reclinar al màxim els seients. L'inconvenient, que hi ha gent que en situacions així olora sang i ens han obert el cotxe tres vegades", indiquen. La parella, però, subratlla l'ajuda que estan rebent de terceres persones i el suport que es donen entre ells: "Hi ha dies que estem ensorrats i procurem animar-nos. Des que estem així estem més units", exposen.
- El Jordi a l`interior del vehicle on dormen
- Víctor Castillo
"Les entitats i els veïns ajuden molt"
La parella ha hagut de trobar alternatives a l'hora de fer algunes accions quotidianes que solem tenir normalitzades, com cuinar, dutxar-se o rentar la roba: "Ens hem fet socis d'un equipament esportiu per poder dutxar-nos i la roba la rentem a una bugaderia d'aquí al costat". A banda, com que no poden cuinar, reben l'ajuda de les organitzacions dedicades a ajudar persones sense llar, com la Creu Roja, Actua Vallès, Sense Sostre o la Fàbri-k, que els proporcionen aliments periòdicament. "Anem fent a poc a poc com podem i mirem fins a l'últim euro, però un cop al mes ens permetem un extra i anem al cinema o a fer un menú, si podem", agreguen. També fan molt èmfasi en el suport que han rebut del veïnat de Sol i Padrís i de l'Espai Àgora, així com de la proximitat de la gent en aquests casos: "No ens hem trobat ningú que ens rebutgi. La gent és molt acollidora en situacions així i estan pendents de nosaltres. Tant de bo ens surti alguna oportunitat en aquest barri", acaben.
