Fa uns dies llegia que els menors de 35 anys hem patit dues grans crisis econòmiques més que significatives —la del 2008 i la de la covid—, que han condicionat la nostra capacitat d’acumular riquesa, deixant de banda altres crisis tant polítiques (procés independentista, per exemple) com socials (problema demogràfic) que també han afectat l’economia del país. Per primer cop a la història, la renda dels nous jubilats supera la dels joves!
El trencament existent entre generacions és un problema que afecta el present i futur dels joves. La comparació és odiosa, però necessària: actualment, els joves tenim més dificultats per accedir a l’habitatge segons dades del Banc d’Espanya en l’estudi realitzat per l’Instituto Santalucía.
És més que significatiu que la riquesa mitjana dels menors de 35 anys, en un període de 14 anys (2008 – 2022), ha patit una caiguda del 76,7%. I l’explicació que se’ns dona és que ens trobem amb moltes limitacions d’accés a la propietat, ens endeutem més i el context econòmic és totalment advers per ajudar a l’estalvi.
L’estudi indica que els majors de 65 anys han superat els nivells previs a la crisi, a diferència dels joves que ens trobem molt lluny de recuperar-los. És aquí on la bretxa és més que significativa. L’any 2022, la riquesa mitjana de les llars amb un cap de família d’entre 65 i 74 anys superava els 400.000 euros. En canvi, si ens trobàvem que el cap de família era menor de 35 anys, la riquesa mitjana era de 83.400 euros.
Ara bé, aquesta situació econòmica que vivim els menors de 35 anys no és fruit de l’atzar, sinó de dues dècades de polítiques errònies que han castigat l’estalvi, la propietat i l’esforç. Si realment existeix voluntat de revertir la fractura generacional, cal impulsar mesures que reforcin les famílies, fomentin la natalitat i permetin als joves construir un projecte de vida estable.
Les famílies han d’ocupar de nou el centre de les polítiques, ja que sense natalitat no hi ha relleu generacional ni sostenibilitat econòmica futura. Sí, podem regularitzar centenars de milers d’estrangers, però és aquesta una solució? O es tracta d’una mesura improvisada més?
També és imprescindible protegir la propietat privada i garantir la seguretat jurídica. Sense confiança ni estabilitat legal, fugen les inversions, l’estalvi i les oportunitats. Cal fomentar la contractació i reduir els costos laborals que suporten les empreses (grans, mitjanes, petites i microempreses) i els treballadors, perquè això permetria salaris més elevats, més ocupació i una economia més competitiva.
Les polítiques intervencionistes i socialistes han demostrat que generen més dependència, menys prosperitat i una desigualtat creixent entre generacions. El seu discurs parla constantment d’igualtat en la riquesa, però la realitat és que acaben imposant una igualtat en la pobresa, que debilita les classes mitjanes (si és que encara existeixen) i dificulta que els joves puguin prosperar.
El futur implica recuperar la cultura de l’estalvi, la família i la llibertat econòmica com a motor de progrés i prosperitat.