Estem a la recta dels 50 anys de la reivindicació del parc de Catalunya, i a 40 de les primeres plantacions i adquisicions de sòl per part de l’Ajuntament. Temps més que suficient per poder repensar una traça que fou fixada a primers dels anys vuitanta. Llavors es definiren els límits del parc, la façana de l’Eix Macià, el pas de la via Alexandra i la renúncia a la unió del passeig de Can Feu amb la via Arcàdia, es decidí un gratacel, unes visuals que anaven de Pl. Catalunya a Pl. Espanya i la definició d’un gran espai d’equipament entre el parc i l’avinguda dels Paraires. I aquest darrer és un lloc encara buit, al qual no se li troba millor ús que el d’aparcament, en espera d’impossibles projectes faraònics, com una Ciutat de la Música.
En aquest temps hi ha hagut crisi immobiliària en la concepció de l’Eix Macià, amb un cicle de dues o més fases. Crisi immobiliària, però no urbanística, perquè les traces han mantingut el seu valor. I s’ha guanyat centralitat amb l’arribada dels FGC a la Creu Alta. Sabadell no seria el mateix sense l’Eix i el parc, i potser encara avui ens queda gran aquesta nostra emulació de la barcelonina Diagonal.
Tenim un gran parc a l’anglesa, que era el desideràtum dels inicis: natural, arbrat, amb terres d’herba, molt paisatgístic... les visuals i la posició elevada hi juguen a favor i la gran dimensió n’és un afer clau. I, des de dins des del parc, percebem la ciutat del perímetre que emergeix per damunt dels arbres, o deixa fugues visuals llunyanes. No és el canal clos del Ripoll, ni tampoc Vallparadís a Terrassa, és un parc anglès, com no hi és tampoc a Barcelona: perquè ni a la Ciutadella, ni Pl. de les Glòries, ni Montjuïc, ni la costa... assoleixen aquest valor, i tampoc no hi és freqüent a la resta de Catalunya.
El parc, a hores d’ara, és un gran espai natural, com els estudis de Josep Lluís Cortés demostren en l’hàbitat dels ocells, com també és natural el Ripoll i a ambdós llocs, si alguna cosa falla, és la urbanitat del perímetre, o del sòl urbà immediatament connex a aquest paquet de natura.
Un fet preocupant a la part urbana és la pèrdua de valor comercial de l’Eix, i la desconnexió entre Zamenhof i El Corte Inglés, quan durant un temps havien jugat de complement del centre ciutat. Aquesta davallada queda acompanyada pel tancament dels locals que hi ha als quioscos sobre la vorera de l’Eix i de les mateixes unitats de bar o restauració dins del mateix parc. En sentit contrari, el passeig de la Plaça Major, l’àrea de vianants i la Rambla estan cada dia més plens de gent, fins a desbordar. Aquest balanç obliga a accions no pas conjunturals com per exemple redissenyar els quioscos, sinó a fer una mirada estratègica del conjunt de l’Eix i del parc i, en el fons, del paper de la ciutat en l’entorn metropolità, ja que parc i Eix foren dissenyats a aquesta escala. Una escala que l’arribada dels FGC a la Creu Alta, com hem dit, ha reforçat.
Durant les darreres dècades poc s’ha fet de positiu al parc, per exemple, han estat concedits espais públics al Club Tennis, bo per al Club, però de mirada curta per a la ciutat, o la creació d’un skatepark amb peces de formigó al seu bell mig. De misèria i de deixadesa de luxe es pot conceptuar la paràlisi dels sòls públics que hi ha entre el parc i Serra d’en Camaró, amb els mateixos vivers municipals en ple centre de la ciutat, quan bé podrien anar al Ripoll. Som rics de patrimoni i completament aturats d’opcions. I sí, aquestes actuacions van seguir la dissolució de l’eina municipal, mai més no recuperada, que havia fet possible parc i Eix (o que aquest pagués aquell): l’Institut per al Desenvolupament Econòmic de Sabadell (IDES). D’aquell temps de grisor i en aquella alcaldia se n’escapa i llueix la iniciativa de l’estàtua d’Antoni Farrés, només que fou de gestió plenament ciutadana.
Reivindico que hi va haver una època, de quasi vint anys de durada, en la qual el govern municipal, el ple, l’Ajuntament i la ciutat van ser capaços de fets com un parc, l’Eix, un gratacel..., capaços de capitalitzar profundament la ciutat i que després hem passat a l’atonia de la congelació, inútils per formular un mínim horitzó per a un espai de ciutat i seguir amb un capital públic adormit, quan aquests espais demanen a crits exercir pensament, per a ells mateixos i per a la seva significació ciutadana.
La negativa al pensament utòpic impregna actualment la societat sabadellenca i, en primer lloc, a la seva direcció, l’Ajuntament. Ni l’alcaldia, ni el regidor, ni tampoc els tècnics se situen en posició oberta. I recordem que les grans directius del parc foren debatudes en assemblees ciutadanes que es discutien al Saló del Ple. Consens necessari, però amb lideratge, un lideratge que ara no forma part del programa municipal, ni s’entreveu, ni se l’espera.