La història s’ha convertit en un camp de batalla polític on massa opinadors es mouen amb una lleugeresa preocupant. Se seleccionen episodis concrets, s’aïllen del seu context i es converteixen en consignes útils per a un relat prèviament construït. I a partir d’aquí, es jutgen fets de fa segles amb valors actuals, com si el temps no importés.
Utilitzaré un exemple recent.
Aquests dies, arran de la presència a Barcelona de la presidenta de Mèxic, Claudia Sheinbaum, han reaparegut opinions sobre la conquesta de Mèxic, molts d’ells allunyats de qualsevol rigor històric. I no és casual. És un tema recurrent que es fa servir amb una intencionalitat política clara.
El relat ens presenta un xoc entre invasors i pobles originaris, obviant deliberadament que Mesoamèrica era un espai complex al segle XVI, on el poder mexica —amb centre a Tenochtitlán— s’havia construït en tot just dos segles mitjançant la dominació a sang i foc d’altres pobles. Per tant, el xoc ho va ser amb un poble que havia sigut prèviament invasor, i que dominava amb un règim de terror a pobles que finalment van aprofitar l’arribada dels castellans, per rebel·lar-se. Un imperi que havia imposat la seva llengua, el Nàhuatl, la seva estructura política i la seva cosmovisió sobre civilitzacions prèvies. Recordem que l’exèrcit que va ocupar Tenochtitlán (Mèxic no existia llavors), era de prop de 100.000 homes, la majoria part dels pobles sotmesos on només 1000 d’ells eren europeus. Sotmetiment, que, per cert, suposava pagar tributs, no només en espècies (no coneixien la moneda) sinó també en forma de sacrificis cerimonials (uns 20.000 a l’any). Qui no hauria aprofitat l’oportunitat per rebel·lar-se contra aquest opressor?
Sobre la realitat lingüística o social. Al final del “Virreinato de Nueva España”, 1821, la majoria de la població era indígena, sobre el 65%, la resta era criolla o mestissa. Actualment Mèxic té un 20% de població indígena. El castellà al 1821, el parlava una minoria, un 25%, actualment, el parla el 98% de la població i només el 7% utilitza habitualment una de les llengües indígenes, entre elles el Nàhuatl, que, per cert, va tenir la seva primera gramàtica escrita el 1547, (realitzada pel franciscà Francisco de Olmos, en època virregnal). Quan es produeix el gran canvi social, lingüístic i, sobretot, en la propietat de la terra a Mèxic? Amb la seva independència.
Si donem aquestes dades, que cap historiador actualment nega, la revisió política interessada perd tot el seu sentit. De fet, si apliquéssim el mateix judici simplista, podríem fer-ho amb la romanització de la península Ibèrica o amb qualsevol procés d’expansió territorial al llarg de la història.
La història ens hauria de servir per entendre mecanismes de causa-efecte en el comportament humà i no repetir errors, no per jutjar amb criteris actuals realitats tan allunyades, que no admeten debats raonables. Ni tal sols podem jutjar els sacrificis humans d’aquells moments, sense conèixer el context de les societats on es produïen.
Els fets i les dades, consensuats per la ciència històrica, acaben amb els discursos manipulats perquè la història no és un catàleg de greuges seleccionats a conveniència. És complexa, incòmoda i plena de matisos i, per tant, convindria deixar de navegar-la amb la ignorància com a únic vent a les veles.