Una ex ressentida em va dir, una vegada, que com de ridícul era, que em creia millor que els altres per llegir molt. Per poc que em conegui, la gent sap que jo mai no m’he cregut millor que ningú, més aviat al contrari, i menys per fer una cosa que tots els majors de cinc anys sabem fer, si fa no fa.
El que sí que va encertar és que jo vaig tenir una època, d’estudiant, en què llegia una barbaritat. De ficció i d’assaig, d’autors que coneixia i d’altres que em recomanaven, de gent de prop i gent de lluny, en qualsevol idioma que pugués més o menys desxifrar. I ho feia per gust, la major part de les vegades. Un gust que cada cop em costa més de satisfer, perquè em costa cada cop més que em caigui a les mans una cosa que de debò m’estimuli. El plaer d’estar jo sol amb un llibre és una cosa que molta gent de la meva generació no comprèn, però això no em fa sentir millor que ningú, és clar. Simplement tinc la sort d’haver trobat una font de joia en una cosa tan senzilla com obrir un llibre i llegir-lo. No qualsevol.
L’únic que em podria fer creure millor –i no ho fa– és el tòpic aquell de les vides no viscudes. Que llegir és com viure vides que mai no viuràs. Que llegir La illa del tresor et posa en la situació d’un jove de la mà d’un pirata temut per tots, situació en la qual, és clar, no m’he trobat personalment. Almenys de moment. És un exemple absurd, si vols. Llegir el Diari d’Ana Frank, et posa en una tesitura, per poc que puguis empatitzar com a lector, on per fortuna no t’has trobat mai. A vegades m’agrada mirar la lleixa de llibres de l’habitació i pensar que més que llibres son vides que, si bé no les he viscut per se, he tingut el privilegi de testimoniar-les molt de prop.
Però també hi ha una altra cosa, amb això de llegir, que em sembla menys amable i bastant menys comentada. Llegir no només et permet viure altres vides, també et posa davant de les teves pròpies limitacions. T’obliga a pensar amb una mica més de precisió, a aguantar idees que no t’agraden, a seguir arguments que no estan fets perquè hi estiguis d’acord al minut u. I això, francament, fa mandra.
Perquè llegir bé no és passar pàgines, és parar. És tornar enrere, és admetre que no has entès re, és acceptar que algú ha pensat millor que tu sobre una cosa que tu donaves per resolta. I això no té re de còmode. No té re d’aquesta imatge idíl·lica del lector amb una tassa de cafè i una manta. Té més a veure amb una mena de fricció constant.
És per això costa tant, ara? Perquè vivim en un context on tot està pensat perquè no hagis de friccionar gaire. On tot entra fàcil, ràpid i sense resistència. I un llibre —un de veritat— és just el contrari: et demana temps, atenció i, sobretot, una certa humilitat. Tinc la sensació que cada cop ens costa més estar a l’alçada del que un bon llibre et demana.
I aquí és on la cosa es torna una mica incòmoda, perquè llavors llegir deixa de ser només una font de plaer i es converteix també en una mena de mesura. No de superioritat —això seria ridícul—, però sí d’exigència. D’exigència amb un mateix.
Per això, quan algú et diu que llegir no serveix de re, o que és una cosa elitista o innecessària, sempre tinc la sensació que, en el fons, el que està dient és una altra cosa: que prefereix no complicar-se gaire la vida. I és perfectament legítim, només faltaria. Però no ens enganyem: llegir, quan és de debò, complica.
Deu ser això, al final, el que m’hi enganxa.