Aquestes darreres setmanes hem pogut assistir a certs actes que demostren que, en la cultura, tradició i modernitat no estan renyides i que, n’estem molt convençuts, és una de les vies essencials perquè la cultura popular d’arrel tradicional pervisqui i pugui ser més hegemònica en la societat actual.
En el concert de dissabte 11 d’abril al Palau Sant Jordi els ETS (En Tol Sarmiento, segurament el grup més de moda al País Basc) van intercalar en el seu pop melòdic la cultura basca d’arrel més tradicional: aizkolaris tallant troncs, txarangues de festa major, jota basca...
A mitjan abril la marca basca SkunkFunk (SKFK) va debutar a la 080 Barcelona Fashion 2026 amb una proposta que, al ritme de la música tradicional basca del txalaparta, mostra la moda com una expressió cultural i artesanal amb teixits de baix impacte mediambiental.
I finalment la Reial Societat, a més de fer-nos feliços guanyant l’Atlético a la Copa del Rei, va ser rebuda amb uns aurreskus d’honor a la ciutat de Donosti.
Aquests tres exemples bascos m’han empès a escriure aquestes ratlles sobre la distància que hi ha, al Principat de Catalunya, entre el folklore d’arrel tradicional i la resta de manifestacions culturals. Tinc la impressió que augmenta cada cop més aquesta dissociació entre cultura popular i les noves tendències d’expressió cultural més contemporània, com si fossin antagòniques o impossibles de relacionar. I, doblement fomut, temo que passa el mateix i en bona part a la llengua catalana.
En el procés de recuperació, preservació i difusió de la dansa tradicional catalana –i aquí el noucentisme segurament hi devia tenir força a veure– es va guanyar en rigor i qualitat artística, però, en esdevenir un espectacle coreografiat, se’n va perdre la força de la participació espontània. I probablement el procés l’acaba fent un producte cultural poc atractiu per a públics més joves o no iniciats. Podríem dir que la seva estètica i estructura són més museïtzades i no acaben de ser aptes per al gaudi immediat i experimentació o per al relat contemporani.
El Pla estratègic de la cultura popular i tradicional d’arrel catalana diu que no cal patir perquè les activitats d’esbarts, colles sardanistes i geganteres no desapareixeran (més enllà de la crisi que afecta les entitats en general), però que el problema és que són de naturalesa endògena, no connectades amb els circuits culturals generalistes (equipaments, programacions estables, recursos).
Quina paradoxa! Aquests productes culturals d’arrel tradicional tenen implantació i seguidors, però no acaben de penetrar en la cultura transversal del país. Això no és exclusiu de Catalunya, però, com que aquí no tenim una administració cultural d’estat al darrere, encara ho agreuja més.
Algunes vies de solució podrien ser, d’una banda, que les danses fossin més permeables a la participació espontània. El ball de bot a Mallorca, el ball de gitanes aquí o les jotes ebrenques en són una bona mostra. De l’altra, intentar situar-les en un relat més contemporani i compartit amb la resta de la societat. Aquí, salvant les distàncies, tenim l’exemple de BALLSALONA com a entitat que promou els balls de saló com s’han fet sempre en festes i esdeveniments, però amb un catàleg més actualitzat (salsa, batxata, rock...), per intentar evitar que els gestors culturals continuïn programant el ball de tota la vida ara només per a la tercera edat (com semblen obsedits) i que aquests balls continuïn tenint la funció vertebradora i inclusiva per a totes les generacions.
El diagnòstic és complicat i potser ens aniria bé que alguna cantant famosa com la Rosalia introduís el ball de saló, la sardana, la jota o la glosa catalana en els seus espectacles. Sí, ja sé que és difícil, però tant de bo que no sigui una quimera.