Aquesta darrera setmana s’ha estrenat la pel·lícula El diablo viste de Prada 2, que, per a sorpresa de ningú, no l’han traduït al català (no em vingueu amb arguments d’esnob que les coses s’han de veure en versió original). Dit això, per a qui no ho sàpiga, és la segona part de la història vint anys després. El 2006 es va estrenar amb tota la pompa i es va fer famosa la frase que va quedar per a la posteritat: “Estic a una gastritis del meu pes ideal”. Una broma que moltes de nosaltres hem fet quan hem tingut una passa de panxa, d’aquestes que et deixa fora de combat un parell de dies, sense menjar ni beure. I que, com a resultant de la malaltia, perdem una mica de pes, aquell que ens han fet creure que ens sobra. Uns quilos que acabes recuperant al cap de dos dies quan els àpats i els vòmits es posen tots en ordre.
Convertir en humor un trastorn de conducta alimentària no ens ve de nou, i convertir-ho en una referència cultural és el que hem fet amb tota la cultura al llarg de la història del cinema. I ara que ens en podríem deslliurar per distància i per tot allò que hem après del feminisme, continuem vivint el patiment corporal com a disciplina i s’ha romantitzat com a estil de vida, per culpa de les influencers a les xarxes. La restricció del menjar, el sacrifici i la validació a través del cos sempre té premi. Així, que si vint anys després tornem al cinema, prometeu-me que passareu la pel·lícula pel prisma de color lila i posarem gomets vermells als estereotips que ens acabaran torturant.