Lectures a les altures

"El mercat editorial es presenta més sòlid i potent que mai, les dades diuen que es venen moltíssims llibres"

02 de febrer de 2026

Pels motius que sigui, estic dalt d’un avió i em sorprèn força no veure ni un llibre. Ni un. Jo tampoc no estic llegint, eh, jo estic escrivint una columna d’opinió d’un tema que fa temps que m’inquieta i que ja fa molt que vaig diagnosticar, quan agafava el tren per anar a la uni. Ja no és que el mòvil –o qualsevol altre dispositiu digital– s’hagi menjat del tot la presència del llibre, és que últimament només veig llibres a les llibreries. Biblioteques, de tant en tant. Ni bars, ni bancs, ni trens, ni tan sols avions.

La mort del llibre físic s’ha predit tantes vegades que ja ni em preocupa la fosca intuïció que ara em pren a mi. Ha superat l’època pre-impremta, ha superat el cine, ha superat l’adveniment d’internet, ha superat el kindle..., tot apunta que el llibre es mantindra fort. Amb tot, trobar algú llegint comença a ser, almenys per mi, un unicorn que cada cop és més estrany de presenciar. Fins i tot jo, que tant em queixo, em trobo sovint substituint les deu pàgines sagrades d’abans d’anar a dormir per una estona de doomscrolling, quina vergonya.

Però, en canvi, el mercat editorial es presenta més sòlid i potent que mai, les dades diuen que es venen moltíssims llibres i que cada setmana hi ha centenars de novetats que obliguen els llibres a morir molt ràpid, a caducar inevitablement a mans d’un negoci que sempre exigeix més llenya a la foguera. 

Aleshores, què? La gent compra però no llegeix? La gent només llegeix en privat? La lectura s’ha convertit en un acte de resistència íntima, sembla, i no ho acabo d’entendre. Per què íntima? Per què ens costa tant tornar la lectura a l’esfera pública, on sempre ha pertanyut? Hi ha una voluntat, darrere d’això, potser una pressió social? O simplement una tria inconscient, una qüedtió de comoditat (un mòvil pesa menys que un llibre i molt menys que segons quin llibre, això sí que és veritat).

No ho sé, a aquest avió, ningú, i ja fa temps que trobo a faltar veure llibres quan passejo, fora dels aparadors, vull dir, insisteixo. Llibres vidcuts, llibres llegint-se, llibres a mitja feina. Si els tenim (que les dades diuen que els seguim comprant i que el mercat està content), per què no els passegem? No deu tenir a veure amb el fet que se’ns està fregint el cervell i que cada cop més tenim la capacitat d’atenció d’un entrepà d’aeroport i som incapaçis de concentrar-nos al mig del carrer o del parc o d’on sigui per lliurar a la lectura conscient l’atenció que es mereix?

Crida pública a portar llibres amunt i avall i a fardar-ne, a deixar-los veure, a que facin goig, a fer-los quadrar amb la vestimenta, si voleu, només, però que surtin de les prestatgeries i, després que surtin de les bosses. Que als llibres també se’ls haurien de comptar els quilòmetres. I aquest poemari que porto a sobre fliparà, ara quan arribem a l’altra banda del mar. 

Us deixo, doncs, i acabaré el vol amb Gabriel Ferreter (que, per cert, no el coneixia i ben interessant), no per creure’m millor que ningú ni per ensenyar que culte que soc, que el que pensin els altres de mi em sol interessar poc, sinó per pur respecte al llibre.