Aquesta setmana hem pogut veure diverses imatges de la missa funeral per les víctimes de l’accident ferroviari celebrat a Huelva. Hi ha hagut dos moments que han tingut ressò i que m’agradaria destacar avui aquí.
El primer de tots, els nou minuts que va durar el discurs llegit per la Liliana Saenz, familiar d’una de les víctimes de la tragèdia. Quina integritat, quina enteresa, amb quin sentiment i sentit van ser llegides aquelles paraules. En diversos mitjans han volgut ressaltar que parlés de Déu: “La única presidencia que queremos a nuestro lado es la del Dios que hoy aquí se ha hecho presente en el pan y el vino bajo la mirada de su madre, en su advocación cinteña”; “Virgen de la Cinta, patrona de este gran pueblo, dales paz, serenidad, descanso eterno”; “que el amor y la verdad los cobije para siempre y en el abrazo de Dios la vida venza a la muerte”. En alguna ocasió he parlat en aquesta columna sobre el sentit de la vida i la sort que tenim els que creiem que això no s’acaba en aquest món, sinó que després de la mort ens tornarem a veure. I és que històricament Sabadell i Catalunya també són com Huelva, que “es una tierra mariana, Andalucía es un pueblo creyente y es abrazando su cruz donde encontramos mayor consuelo”. Aquí no tenim la Virgen de la Cinta, sinó que tenim la Mare de Déu de la Salut i la Mare de Déu de Montserrat. I no només des del punt de vista espiritual, sinó que també per la via dels fets com el mossèn Fèlix Sardà i Salvany que amb les seves obres cristianes va ser referent a la nostra ciutat. I també trobem mossèn Gaietà Clausellas, que es troba en procés de beatificació. I és amb aquest sentit catòlic com entenem la mort els feligresos de Sabadell. Gràcies i una abraçada ben forta des d’aquí a la Liliana, familiars i amics de les víctimes.
D’altra banda, les càmeres es van fer ressò que el president de la Junta d’Andalusia, el Sr. Moreno Bonilla, i la ministra d’Hisenda i candidata a la presidència de la Junta, la Sra. Montero, es donessin la pau. Donar-se la pau és un acte que forma part de la celebració eucarística. El gest expressa reconciliació o bé que hi ha la plena voluntat de perdonar. No és casual que aquest gest es faci abans de la comunió. I és que donant la pau estem reconeixent l’altre com a germà nostre, i es referma el nostre compromís amb la dignitat d’aquella persona, amb la reconciliació social. No es tracta en cap cas d’una salutació o d’una felicitació. No. És l’expressió més sincera de voler viure en pau, en comunió, amb l’altre. Desitjo que aquest gest no només quedi aquí, sinó que fora de les parets en què es va celebrar la missa funeral continuï el respecte, l’amor i el reconeixement entre adversaris polítics i que facin de la pau de Déu l’eina per trobar el bé comú que tant anhelem els ciutadans.
I com deia la Liliana Saenz fent referència a la Virgen del Rocío: “Diles que tenemos paz y que seremos valientes, que el odio no nacerá en la rabia que nos crece. Que volverán las sonrisas y seguiremos viviendo y este amor no morirà, vivirá de sus recuerdos.”