Un cop a la setmana pujo a Can Llong, a la tarda, sortint de la feina. Ho faig en tren. En acabat, al vespre, em va millor anar cap a casa en autobús. Allí on soc disposo de diverses opcions i normalment segueixo el consell del Gúgel-maps per escollir la ruta més ràpida.
Fins no fa gaire, un cop dalt del bus, aprofitava per llegir i respondre emails i missatges amb el mòbil. Però això ha canviat aquestes últimes setmanes. Ara bàsicament bado: miro per la finestra i recullo instants de les vides de les persones que veig al carrer des de l’autobús estant. També, però menys, dels altres passatgers que per uns minuts comparteixen amb mi trajecte. Ca n’Oriac, diu una veu gravada. I un tràfec de persones que, atribolades, s’acosten a la porta. Uns que baixen i uns altres que pugen, i tots ens recol·loquem, en una mateixa coreografia amb protagonistes cada cop diferents.
Permeteu-me que us expliqui el meu darrer viatge en un bus de la línia 3. Us avanço, però, que potser hi acumulo experiències i sensacions de diferents dies. Totes reals, això sí.
Com quan passem primer per davant de la Paes, ara reconvertida en papereria (quins records, aquelles lleixes plenes de llibres), i tot seguit pel davant del Chamiski, que havia servit aquelles mítiques tapes.
Al carrer de Francesc Layret, al davant d’una perruqueria, un senyor gran recull de terra una caca minúscula d’un gosset minúscul que porta tot embolicat en una mena d’abric per a gossos. El gosset grata les rajoles amb les potes del darrere. Inútil reminiscència ancestral.
Però de seguida queda enrere i enfilem la carretera de Prats. Un home que travessa en diagonal la plaça de la Creu Alta mastega alguna cosa. No és difícil d’endevinar: de dins d’una bossa allargada de paper sobresurt una barra de pa. Li falta el crostó. L’home arribarà a casa i dirà, com sempre, que li han venut el pa així. I això serà l’origen d’una baralla familiar de broma que acabarà amb la desaparició de l’altre crostó. O potser viu sol i no passarà res de tot això.
A l’altura del Casinet una noia jove amb la funda d’un instrument musical voluminós penjant a l’esquena intenta, debades, avançar una parella d’avis. Deu fer tard a l’assaig a l’escola de música.
En un banc al passeig Manresa, al costat de la parada de l’autobús, seu una parella. Ell gesticula amb vehemència. Ella té les mans plegades a la falda i mira fixament endavant. Imagino una baralla, un trencament.
Unes senyores, grans, surten de l’església de la Santíssima Trinitat. Semblen contentes. No gosaria mai dir-los que es pot explicar els darrers 13.500 milions d’anys de l’univers sense introduir-hi en cap moment un déu. No he tingut temps de mirar dins l’església. Les portes interiors eren tancades i l’autobús anava massa ràpid per copsar gaire cosa a través de les petites finestres de vidre.
Passem la Gran Via i em retrobo amb el barri de la meva infantesa: l’antic forn de pa, l’antic celler, tots dos tancats de fa temps, igual que l’antiga botiga de làmpades i l’antiga oficina de la Caixa de Sabadell, on anàvem a buscar el calendari i el llibre del Premi Sant Joan, quan les caixes eren caixes i no voltors immobiliaris.
I, de sobte, la veu gravada em treu de les meves cabòries: propera parada, Mestre Planes. I baixo de l’autobús i torno enrere a peu, que m’he passat de parada.
Cada setmana col·lecciono alguna petita història, sempre inventada a partir dels petits indicis que els seus protagonistes em mostres durant uns segons, totes plenes d’humanitat, de vida.
Ara tocaria alliçonar-vos: que quan viatgeu en transport públic no us hi estigueu mirant el mòbil, etcètera, però en un curs de creació literària em varen explicar que cal deixar el lector que extregui les seves pròpies conclusions, que ja som grandets.