No em va resultar en absolut estrany el mal temps que va predominar la setmana passada al barri de Campoamor. Els cels estaven grisosos, els aires moguts i el terra mullat per una pluja intermitent que apareixia i desapareixia al seu gust. A vegades un té la sensació que el paisatge acompanya els sentiments de la gent, i en aquesta ocasió semblava evident: la tristesa meteorològica caminava de la mà de la tristesa de tot un barri. Campoamor acomiadava una de les seves veïnes més reconeixibles, il·lustres i incansables: Isabel Rodríguez.
Caminar amb Isabel pel barri era tota una experiència de vida. No es tractava simplement de passejar; era assistir en directe a una lliçó de comunitat. Cada pocs metres algú la saludava, algú s’aturava a parlar amb ella, algú rebia una paraula amable o un interès sincer per la seva família o la seva salut. Isabel tenia aquella rara virtut de fer sentir important cada persona amb qui es creuava.
Guardo amb especial estima els cafès després de les misses en què coincidíem. Recordo l’alegria autèntica que li feia veure’m, una alegria senzilla, sense artificis. Sempre tenia un consell a mà, i l’oferia amb aquella serenor que neix del respecte i de l’experiència. Les seves paraules no pretenien donar lliçons; simplement compartien vida.
Isabel va ser per a molts una autèntica font d’humanitat. No per casualitat va impulsar durant anys la seva estimada “Escola de Vida”. Vaig ser present el dia que l’Ajuntament li va reconèixer la seva tasca al Teatre Principal de Sabadell, però també vaig tenir la sort d’amenitzar amb la meva guitarra durant diversos Nadals alguns d’aquells encontres. Allà es respirava alguna cosa especial: persones grans que es reunien per mantenir-se actives, per conversar, per exercitar la memòria, per riure, per sentir-se acompanyades. Isabel entenia que la lluita contra la solitud també es lliura amb petits gestos, amb activitats senzilles, amb temps dedicat als altres. Pensava sempre en com ajudar, com incloure, com fer que ningú se sentís apartat.
I sempre tenia un detall en acomiadar-se. Un petit obsequi que ella qualificava de “tonteria insignificant”, però no ho era. Així era ella: generosa, atenta, profundament humana. A Isabel no se li escapava ningú. Tenia un cor on hi cabíem tots.
Ha mort als 87 anys. Recordo les seves paraules en l’última conversa que vaig mantenir amb ella un parell de dies abans de morir: em va dir que estava en Pau amb Déu i que se sentia agraïda per com l’havia tractada. Aquesta serenor final potser és el millor reflex de la vida que va portar, una dona de profunda fe i convicció cristiana.
Durant sis anys va ser presidenta de l’Associació de Veïns de Campoamor i va passar gairebé tres dècades a la seva junta. El seu compromís amb el barri no va ser esporàdic ni simbòlic: va ser constant, quotidià, silenciós moltes vegades.
Però durant la seva vida també va venerar la seva Mare celestial com a hermana de la Hermandad de Nuestra Señora del Rocío de Sabadell. Al funeral, hi vam acudir tots per acomiadar-la amb el Simpecado, màxim estendard de la Hermandad, i les paraules de Fray Miguel Ángel van ser tan encertades com sentides, com també ho van ser les de l’estimada Montse Muniente, actual presidenta de l’associació veïnal, que va saber expressar l’afecte que tot el barri li professava.
Hi ha persones que quan marxen deixen un buit difícil d’omplir. Però també deixen una cosa més important: un exemple. Isabel va ser una d’aquelles persones que fan barri, que construeixen comunitat i que, sense buscar reconeixement, acaben formant part de la memòria col·lectiva de tothom. Campoamor continuara caminant amb el seu record il·luminant els nostres carrers durant molt de temps.
Descansa en pau, amiga.