Fa uns dies parlava amb un grup de pares i mares sobre temes educatius. Una d’aquelles converses ràpides que sovint acaben tocant temes importants. Algú comentava el debat recurrent sobre l’escola concertada i les crítiques que rep des d’alguns sectors polítics. La resposta d’un dels presents va ser tan directa com reveladora: “Curiós, perquè molts dels que la critiquen després hi porten els seus fills”.
La frase pot semblar exagerada, però reflecteix una paradoxa força coneguda. El sistema educatiu català s’ha construït històricament sobre un equilibri: la convivència entre escola pública i escola concertada. Un model mixt que ha permès garantir pluralitat educativa i el dret de les famílies a escollir el projecte educatiu que consideren més adequat pels seus fills.
Tanmateix, aquest equilibri fa anys que es veu tensionat per una voluntat política cada vegada més evident: la d’anar arraconant progressivament l’escola concertada dins el sistema educatiu català.
Les dades són prou clares. La xarxa concertada escolaritza prop del 30 % de l’alumnat del sistema educatiu català. Però els increments pressupostaris dels últims anys no han seguit aquesta mateixa proporció. El darrer pressupost del Departament d’Educació supera els 7.500 milions d’euros i ha crescut en 1.775 milions en els darrers tres anys. Tot i això, només aproximadament un 10 % d’aquest increment s’ha destinat a l’escola concertada.
El resultat és conegut per moltes famílies: un sistema que en teoria hauria de ser gratuït acaba depenent en part de les aportacions voluntàries per compensar un infrafinançament estructural. Una situació que limita la llibertat real d’elecció educativa.
Aquest debat pren encara més rellevància en el moment actual. El Parlament tramita una proposició de llei per garantir que el finançament educatiu arribi com a mínim al 6 % del PIB. Però el text actual se centra gairebé exclusivament en el finançament de l’escola pública, deixant fora una part significativa del sistema educatiu català.
Això obre una pregunta legítima: es pot parlar realment de reforçar el sistema educatiu si s’ignora una xarxa que escolaritza gairebé un terç dels alumnes?
La paradoxa es fa encara més evident quan baixem del debat polític a la realitat social. En ciutats com Sabadell és habitual escoltar famílies que valoren la gestió dels recursos i els resultats acadèmics de moltes escoles concertades. Una percepció que sovint conviu amb el respecte, més que merescut, pels magnífics professionals que treballen a l’escola pública.
El problema no és la coexistència entre xarxes. El problema és convertir l’educació en un camp de batalla ideològic.
Si volem un sistema educatiu fort, plural i accessible, cal garantir condicions justes per a totes les parts que el conformen. Perquè al final, el que està en joc no és només el finançament d’una xarxa educativa. El que està en joc és la pluralitat educativa i la llibertat real de les famílies. I quan aquestes dues coses es posen en risc, el sistema educatiu deixa de ser plural per començar, simplement, a empobrir-se.