Tots tenim clar que la intervenció militar del Estats d’Units i Israel a Iran ha sigut totalment contrària al dret internacional. Perquè, és clar, ara tots som experts en dret internacional. En qualsevol cas, em sorgeix una pregunta i és la que em val per posar en la balança: És més important el dret internacional que declara il·legal la intervenció estrangera en afers interns d’un altre estat o intentar que un règim totalitari com el dels aiatol·làs segueixi torturant i aniquilant la seva població?
Per altra banda, tothom que té una miqueta (només una miqueta) d’humanitat és contrari a qualsevol guerra. El lema “no a la guerra” el comparteix sense cap mena de dubte tothom. No conec a ningú que expressi estar a favor d’iniciar guerres. Cap ciutadà normal i corrent està a favor de bombardejos, morts i patiments.
Ara bé, crec que tots estarem d’acord que a l’Alemanya nazi se l’hauria d’haver parat els peus molt abans. Que l’enfrontament contra Hitler hauria d’haver començat abans del setembre de 1939. Que la mort de Hitler abans d’iniciar les persecucions contra els jueus i d’altres hagués sigut més que necessària. Cal que recordem els pactes de Munich entre Hitler (Alemanya), Mussolini (Itàlia), Chamberlain (Regne Unit) i Daladier (França) per intentar evitar una guerra? La diplomàcia és fonamental, és bàsica, sempre ha de ser la primera opció. Però, per altra banda, el desig no ens pot cegar front la realitat. Hem d’obrir els ulls i ser conscients que els aiatol·làs no negocien, no pacten, no renuncien a la seva identitat totalitària i contrària als drets humans.
Això justifica la intervenció militar dels darrers dies? Doncs no ho sé. Des del meu punt de vista, cap estat està legitimat a intervenir en els afers interns d’altres estats. No obstant, he de recordar que en les protestes de gener i febrer iniciades per ciutadans iranians contra els aiatol·làs va haver una repressió brutal amb 12.000 assassinats pel règim. Les dones no són lliures i existeix el que es coneix com la Policia de la moral o Patrulles d’Orientació que serveixen per fer complir la llei islàmica. Els cristians som perseguits i assassinats per ser fidels a una religió diferent de l’oficial, l’islam. Quan la diplomàcia ha fracassat, la vida i la llibertat s’han de seguir defensant pels mitjans adients i proporcionals (sancions, mediació, pressió). I la guerra s’ha d’iniciar com a últim recurs. Estem en aquest punt? Si no es fa la guerra contra aquests assassins quina alternativa tenim? Ens creuem de braços i mirem cap a un altre costat? Potser les guerres no s’han de plantejar com agressions, sinó com a legítima defensa. No obstant, segurament els EUA i Israel no poden parlar en aquests termes per les barbaritats que han arribat a fer, però, en canvi, els iranians sí que poden alçar-se legítimament contra els tirans.
Crec en la pau i la desitjo arreu del món, però també el Bé i la Llibertat. I si el mal governa, el bé s’ha de fer triomfar.