Gràcies a les columnes i als reels que publico a Instagram sobre feminisme i activisme contra la pressió estètica, tinc el gran plaer (entengui’s la ironia) de conversar amb homes que em donen la seva versió, normalment a l’estil mensplaining, per rebatre’m les meves reivindicacions amb arguments més recaragolats que el dia que van inventar el patriarcat, cap allà l’any 0 aC. L’última gran afirmació va ser que “les dones no som bones en esport d’equip perquè som tan envejoses i dolentes entre nosaltres que no podem ni anar unides contra un altre equip”.
En part té raó, ens passa igual quan fem equip contra el masclisme, que no hi ha manera de guanyar-lo, perquè ja s’han encarregat de fer-nos distreure amb coses com la càrrega mental, la conciliació o la bretxa salarial... per perdre pistonada en cada lluita. La segona gran frase és: “Això ho dius perquè no coneixes la meva ex, està boja!” Quina casualitat que totes les dones amb qui has estat, quan marxen de la teva vida, es converteixen en boges. Doncs jo us diria que quan us trobeu un home que us digui això, que aneu a trobar-la i que us expliqui la seva versió. Segur que la resposta et sorprèn i no et quadra amb l’altra banda del relat.
Convertir els conflictes de parella en bogeries i només per una de les parts és un clàssic. Com si l’altra no s’hagués de revisar, rectificar ni corregir res de la seva manera de comportar-se. Emparar-se en la salut mental d’altri és assegurar-te un culpable de la ruptura, i al mateix temps desacreditar qualsevol mena de demanda: responsabilitat afectiva, atenció, corresponsabilitat en tasques domèstiques... Reescriure la història per quedar com el bo en totes les ruptures, sense autocrítica, és de traca. Quan t’ho torni a dir algun home li preguntes: “I tu? Què vas fer-li?”