Últimament tinc la sensació que el fitness s’ha convertit en una cosa molt més gran que anar al gimnàs. Ja no és només salut ni estètica: és també una manera d’entendre la responsabilitat, el mèrit i fins i tot el valor moral de les persones.
No cal estar gaire entrat en filosofia per entendre que el cos és la condició material de la nostra existència, és a dir, nosaltres existim en els nostres cervells, en els nostres pensaments i emocions, si voleu, però indubtablement ens materialitzem en els nostres cossos. Sé que això és una manera horrible de començar un article d’opinió, però confieu, que valdrà la pena!
Em baso en diferents punts que segur que reconeixem fàcilment. El primer és la responsabilitat individual com a forma de control. El neoliberalisme té una habilitat especial: convertir problemes socials en problemes personals. El temps que tens, la salut que heretes, els diners, la feina o l’estrès desapareixen del debat. Tot queda reabsorbit en l’individu, que es converteix en l’únic responsable del seu benestar físic i mental.
També hi ha la idea d’estètica com a validació moral. Això és fort. La bellesa canònica es transforma en un marcador de virtut, disciplina i autocontrol. El cos normatiu deixa de ser només un atribut corporal per passar a ser també una prova visible de mèrit. Com si la forma física fos, també, una forma de superioritat moral.
El meu punt preferit és l’autoexplotació convertida en virtut. L’exigència constant es presenta amb paraules tan positives com “millora”, “constància” o “empoderament”. L’optimització permanent del cos es converteix en un ideal aspiracional, però amb una trampa: l’horitzó sempre es desplaça. Mai n’hi ha prou. El capitalisme mai no en té prou. I aquí passa una cosa curiosa: el cos deixa de ser només un cos per convertir-se en un projecte de millora permanent, de control permanent, d’optimització permanent. Ja no es tracta només d’estar sa o de sentir-se bé, sinó d’estar sempre en procés de ser millor que ahir. El problema –ja es veu– és que aquest projecte no té final: sempre hi ha un percentatge de greix menys, una marca més alta, una versió més disciplinada d’un mateix.
Finalment, hi ha allò de les xarxes socials com a mirall de confirmació. En un context de tribalisme digital (un concepte interessantíssim que m’agradaria abordar un altre dia), les xarxes socials funcionen com a cambres d’eco on la reafirmació reforça pràctiques, estètiques i creences sobre el cos.
Per anar concloent: el cos no és només una imatge, però tampoc no és només la “condició material de l’existència”. És el lloc on es projecten ideals socials, expectatives econòmiques i pressions morals. El cos és, en certa manera, un camp de batalla. El cos és, en certa manera, un camp de batalla on es creuen ideals de salut, exigències econòmiques i expectatives socials sovint impossibles de complir. Això no és un “deixa d’entrenar”, eh!, ni tampoc un “t’has de posar fortíssim si vols ser algú”, no, només un intent de situar la reflexió en un punt de vista moral.
I per tot això no recomano gens anar al gimnàs després d’haver fet una classe a batxillerat sobre Aristòtil.