El document del Pla de Rodalies de Catalunya 2020-2030 i la seva renovació 2026-2030 pren el solemne nom de pla, però no passa de ser un llistat d’obres. Ens explicarem:
- No és un document passat per informació pública, sotmès a escrutini acadèmic, polític, de les diferents administracions, ni dels experts. És un simple paper intern de l’administració, però sí publicitat com a propaganda.
- Està redactat i aprovat pel funcionariat, que el gestionen en plenitud, sense donar respostes ni balanç. És una muralla de defensa de la subjectivitat d’un cos de funcionaris distants i autosuficients, no sotmesos a cap exigència de responsabilitat. Un pla que, a més, és flexible i muta (pla lliscant, en diuen).
- El concepte és despotisme. El Pla no forma part del Dret, perquè és una carta atorgada. A Madrid i Catalunya la previsió parla d’una suma d’uns 15.000 M€, una enormitat respecte a les garanties d’un govern públic.
- El Pla hauria de tenir un redactor i director d’execució i un seguiment amb auditoria, quan és tot el contrari: sense autor, sense gestor, sense balanç.
- Aquest marc els permet denegar propostes i impulsar el seu criteri en cada projecte concret que el desenvolupa, quan aquests, si bé ja passen per tràmits més formals, s’imposen en funció del seu Pla.
- Es nodreix de la dinàmica interna de Renfe i Adif, més intervencions polítiques, que expliquen costosos soterraments urbans i obres faraòniques, com La Sagrera, que el determinen i el fan incoherent.
- No hi ha cap estudi de mobilitat més enllà de quatre xifres de batxiller.
- Manca tota estratègia del que haurien de ser les Rodalies i del futur que podrien i caldria estructurar.
- Ignoren els serveis i les opcions de semidirectes, o la possibilitat de fer línies de Rodalies més curtes i, en conseqüència, més puntuals (per exemple, l’R4 amida 143 km!).
- En la ignorància, neguen noves estacions i marginen territoris com el Vallès, on es podria fer malla de línies, quan partim d’una xarxa estrictament radial, que no hi és ni a la centralitat de Madrid.
- Les Rodalies haurien d’aspirar a cosir les relacions metropolitanes a totes les regions catalanes i caldria créixer significativament en usuaris, avui en retrocés.
- Caldria comparar, per tenir perspectiva, amb el que s’ha fet a Madrid, on la proporció Rodalies/Metro és més correcte i jeràrquica i aquí s’ha desvirtuat per renúncia i error de concepte, amb unes Rodalies Renfe en retrocés respecte al bus o FGC.
- Es recullen traces d’altres plans, territorials o sectorials, sense criteri propi, quan haurien de ser sotmeses a un rigorós contrast.
- Es deixen sense plantejar opcions prioritàries, com el tercer túnel de Barcelona, les quatre vies entre Castellbisbal i Mollet, el túnel de Montcada, etc.
- Els segells del Ministeri, Adif, Renfe i ara de la Generalitat suposen una dissolució de responsabilitats. Per contra, no és possible un govern digne sense una plena autoritat sobre la xarxa i la suma de logotips ho ratifica.
- Com concorden el Pla i l’escàndol recent del dèficit de manteniment? Doncs, simplement el Pla no és cap eina pública de govern (en un hospital no ho admetríem i aquesta situació d’irresponsabilitat seria delicte penal).
- Es deneguen noves estacions perquè “alentirien els serveis”, i es neguen a servir bosses de nova demanda, mentre que Madrid en trenta anys s’han fet vint noves estacions, per només dues a Barcelona.
- En teoria només ordenen infraestructura, ja que els serveis són titularitat de la Generalitat, però nous serveis impliquen ajustos a la xarxa (per exemple per afavorir avançaments de semidirectes).
- Mai han fet balanç de la inversió en les darreres dècades, la qual cosa constitueix un greuge i una discriminació respecte a Madrid i aquest seria un argument de pes per reclamar.
- I, pla per pla, el de Madrid és més coherent, es compleix i s’hi inverteix més, quan la seva situació de partida era millor.
No hi ha una planificació pública digna d’aquest concepte. Hi ha un costós maltractament social i econòmic, sota el gran i solemne títol de Pla de Rodalies. El funcionament de Rodalies és un desastre, com ho hauria estat haver gestionat la covid de forma centralitzada, tot des de Madrid. El pla és el guió, la fe pública d’aquest desordre. I ara amb les urgències del manteniment ha calgut improvisar al seu marge, tot un sistema de molt baixa qualitat democràtica.
El govern ferroviari viu d’esquena al país, a tal distància que tot diàleg és impossible. Només existim en la inèrcia perquè, en cas de poder-ne prescindir, ja haurien tancat els serveis, com van estar a punt a la línia de La Pobla, o fa més anys amb els FFCC (avui FGC).