La construcció de l’anomenada línia orbital ferroviària, que uniria Mataró amb Vilanova i la Geltrú sense passar per Barcelona, ha estat un dels acords més sorprenents a què ha arribat ERC amb el PSC per aprovar el pressupost de la Generalitat d’aquest any. Serà, quan el Parlament hi doni via lliure, el primer que Salvador Illa aconsegueix tirar endavant i, previsiblement, també l’últim, perquè, més enllà que de l’exercici del 2026 ja n’haurà transcorregut més de la meitat, el 2027 és any electoral –comicis municipals i espanyols– i ningú no li farà el regal d’aprovar-ne un altre i el 2028 passarà el mateix perquè toquen les eleccions catalanes.
Es tracta d’una idea, la del tren orbital, que ve de lluny. Al segle XIX ja hi ha constància de propostes per unir amb ferrocarril el Maresme i el Vallès per evitar haver de passar per Barcelona, però no és fins al 2004 que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques projecta formalment el conjunt de la línia orbital ferroviària entre el Maresme i el Garraf a través del Vallès, el Baix Llobregat, l’Anoia i l’Alt Penedès. Entre el 2005 i el 2006 es fan consultes i estudis i el 2010 el Govern aprova definitivament el pla director urbanístic, encara vigent, que reserva el sòl per al desplegament de la línia. En total serien 120 quilòmetres de vies i 40 estacions, amb un cost de 5.200 milions d’euros i un calendari d’execució que situa l’acabament de les obres el 2041. La primera fase, entre Granollers i Terrassa passant per Sabadell, és l’única de les quatre previstes que té el finançament garantit, atès que el tram entre Sabadell i Santa Perpètua de Mogoda que s’hauria de fer ja figura al Pla de Rodalies 2026-2030, amb un cost de 665 milions i la previsió de tenir-lo enllestit el 2034.
Dit així fins i tot sona bé. El problema és que el compromís per construir una infraestructura d’aquesta envergadura no es ventila de pressa i corrents, que és com han fet el pacte PSC i ERC per poder aprovar com fos el pressupost de la Generalitat del 2026, talment com si tots plegats s’haguessin tret un últim conill del barret després que la formació de Salvador Illa, a instàncies del PSOE –que és qui realment mana–, hagués tombat una darrere l’altra totes les propostes anteriors que havia fet el partit d’Oriol Junqueras i que, com la d’aquell finançament dit singular, dormen el son dels justos. La conseqüència és que la línia orbital ferroviària és –més enllà del joc de paraules a què dona peu el concepte òrbita i els seus derivats– el brindis al sol més sonat de tots, com ho certifica que, mentre PSC i ERC anunciaven en rubricar l’acord que els 5.200 milions d’euros que costa construir-la els assumiria l’Estat, fonts del govern espanyol s’afanyaven a fer saber que no s’havien compromès a finançar res de tot això.
Les bondats d’una línia orbital ferroviària d’aquestes característiques estan, en tot cas, fora de tot dubte. Permetria superar les limitacions de l’actual model radial centralitzat a Barcelona i facilitar la mobilitat entre les principals ciutats que rodegen la capital de Catalunya –entre les quals Sabadell– de manera més integrada i eficient. El tren passaria per sis comarques i vint-i-sis municipis i no hi ha dubte que constituiria una millora de les comunicacions, donant per fet, és clar, que el nou recorregut l’operés Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i no Renfe. De fet, i només com a exemple, poder anar d’una part del Vallès a l’altra en ferrocarril fora una gran millora que estalviaria temps i paciència als qui ara es veuen obligats a desplaçar-se amb cotxe i a aguantar cues interminables a la carretera.
Llàstima que tot plegat no sigui més que, a quinze anys vista, l’enèsim brindis al sol a què tan acostumada està la política catalana.