Hi ha victòries esportives que duren noranta minuts i n’hi ha d’altres que deixen una fotografia que explica molt més sobre una societat que qualsevol enquesta. El triomf de la selecció espanyola al Mundial ha estat una d’aquestes. Es pot analitzar des del punt de vista esportiu, des de la dimensió social o fins i tot des d’una perspectiva estrictament local. A Sabadell, de fet, el debat ha acabat parlant menys de futbol que de nosaltres mateixos.
La polèmica va començar arran d’un missatge a les xarxes socials de Carme Forcadell qüestionant la instal·lació d’una pantalla gegant per seguir la semifinal i la final. L’argument era aparentment senzill: si no es va col·locar una pantalla el dia de l’ascens del Centre d’Esports Sabadell, tampoc s’hauria de fer amb la selecció espanyola.
Però la comparació era profundament equivocada.
Per començar, el Sabadell jugava a casa i el que corresponia era omplir la Nova Creu Alta, i això és exactament el que va passar. En canvi, una final d’un Mundial disputada a milers de quilòmetres només podia viure’s col·lectivament oferint un espai públic compartit. Per continuar, hi havia un cost pels drets televisius el dia de l’ascens, que encertadament, l’ajuntament no havia d’assumir.
Per això crec que l’Ajuntament va actuar correctament llavors i ara, al mundial. Durant la semifinal i final, simplement va donar resposta a una demanda ciutadana, va trobar una ubicació encertada i va convertir un esdeveniment esportiu en una gran expressió de festa col·lectiva. Quan les institucions aconsegueixen precisament això, cal reconèixer-ho.
Tanmateix, la discussió amagava un debat molt més profund.
La selecció espanyola continua incomodant determinats sectors polítics a Catalunya. No és nou. Ja va passar l’estiu del 2010, quan la celebració espontània de la victòria al Mundial va omplir carrers i places només unes hores després de la manifestació institucional contra la sentència de l’Estatut. Aquelles imatges de celebració van sorprendre molts dels qui havien construït el relat d’una Catalunya uniforme, políticament homogènia i emocionalment unidireccional el dia abans.
La realitat, però, sempre acaba imposant-se als relats impostats.
Han passat setze anys. Hem viscut tot el denominat “procés”, la seva màxima intensitat i també el seu evident desgast. I, malgrat tot, Catalunya continua sent plural. Ho és lingüísticament, culturalment, políticament i també sentimentalment.
Per això resulta gairebé ridícul intentar convertir una celebració esportiva en una batalla identitària. Milers de persones reunides davant d’una pantalla no estaven fent una declaració política. Estaven celebrant una victòria esportiva, exactament igual que ho fan milions de ciutadans en qualsevol altra societat normal.
Potser el que és més rellevant del que hem vist aquests dies és precisament la normalitat. Probablement no van sortir tantes persones al carrer com el 2010, quan aquella primera Copa del Món tenia una càrrega simbòlica especial. Però sí que hem comprovat que avui ja no existeix aquella necessitat de justificar determinats sentiments. Formen part del paisatge quotidià d’una societat madura. La Catalunya real és plural, diversa i molt més complexa del que alguns encara no saben admetre.