Com a hel·lenista no m’he pogut aguantar d’anar a veure aquesta enèsima versió de L’Odissea que està arrasant a tots els cinemes del món i de què tothom parla. A internet l’estan deixant verda. I això no vol dir re, eh, en soc ben conscient —imagina’t que ens haguéssim de fiar de totes les opinions que sentim per internet! Però la gent sap bé que l’odi genera atenció i dirà el que calgui per esgarrapar quatre views, ja sabem en quin món vivim.
Jo no diria de cap manera que és una mala pel·lícula, de cap manera. És una superproducció èpica com la gran taquillera que és. El que podem discutir és si té més o menys a veure amb L’Odissea d’Homer. Menys que més, ja us aviso. Però no entenc per què la gent es molesta tant: és L’Odissea de Nolan, no L’Odissea d’Homer! La grandíssima gràcia de la mitologia antiga, em sembla a mi, és la inestabilitat del mite, és a dir, com circulen lliurement diverses versions de la mateixa història i es resisteix a uniformitzar-se. I és cert que algun gran poeta en canonitzarà una versió (com és el cas d’Ovidi en les Metamorfosis o d’Homer en L’Odissea), però és un error de concepte creure que aquesta versió és “l’oficial”. Per tant, si Nolan dibuixa un Ulisses amb estrès posttraumàtic després de la Guerra com si fos un ianqui que no pot descansar al seu backyard sense recordar l’horror de les Vietcong, endavant, serà interessant discutir fins a quin punt el mite tolera aquesta lectura. Si Nolan decideix carregar-se la grandesa troiana i reduir la tragèdia atrida a un argument petit-burgès, anem a veure fins a quin punt el mite ho aguanta. Si decideix fer que Circe sigui una bruixa medieval i reduir Calipso a secundari i minimitzar la presència divina per fer “més realista” un viatge travessat per monstres i màgia i ritual… Es pot separar més o menys de la versió homèrica, de la versió “canònica”, però no deixen de ser, tots, versions del mite.
Per què ens incomoda tant haver de conviure amb la multiplicitat, no poder escoltar l’altre amb calma i, encara que tingui una visió molt diferent de la pròpia, poder no interrompre’l ni criticar-lo sinó limitar-se a pensar “oh, que interessants, les nostres diferències, a veure quin valor poden aportar a la meva pròpia visió del món”. Quan t’ho mires així, no sorprèn tant que aquesta gent s’inventés la democràcia. Quan t’ho mires així, no sorprèn tant que nosaltres ens sentim al límit del col·lapse d’una democràcia esgotada.