Fa anys que el medi ambient es va posar de moda amb l’entrada a la Unió Europea. Una porta a nous paradigmes que s’intuïen interessats. Però la fal·lera s’ha anat apagant per polítiques reaccionàries de l’establishment.
Un país de sol i migdiada va facilitar activitats de platja ocupant el litoral. La segona línia ha proliferat activitats que transformaven els espais naturals en artefactes urbans. L’ocupació dels espais naturals requereix també una moratòria indefinida. La resiliència dels ecosistemes no és il·limitada. Dues platges de cada tres de Catalunya han retrocedit des del 1956. Al Baix Empordà, 65 de les 92 platges van perdre sorra entre 1956 i 2019: un 70%. Dades contundents que revelen l’erosió sistemàtica del litoral.
Actualment, les polítiques ambientals han passat al rebost de la història. El Govern de Catalunya no és l’avantguarda ambiental del país. Bona part de les polítiques d’acció ambiental neixen descafeïnades, despullades de voluntat política.
El Govern de Salvador Illa no serà exemple de lideratge ambiental. El Quart Cinturó fragmentarà el territori, perpetuant la mobilitat sense criteri. Una ampliació de l’aeroport: més trànsit, més emissions, més pressió sobre l’aire que respirem. Les compensacions en altres indrets són insuficients. Cada territori ha de vetllar pels seus espais naturals sense que siguin moneda de canvi. Les compensacions ambientals que no siguin “in situ” són una farsa.
El problema recurrent és la governança fragmentada. O, millor dit, la seva absència total. Els municipis negocien aïllats; els Consells comarcals no parlen entre ells; les regions naturals (els sistemes fluvials del Besòs, Llobregat, Francolí) són esmicolats per fronteres administratives que no reconeixen cap lògica ecològica. Els espais naturals de Catalunya no són patrimoni residual. Són infraestructures verdes essencials per a la resiliència de la nostra metròpoli, per a la regulació del clima local, per a la qualitat de l’aigua i l’aire que respirem.
La manca de governança supramunicipal és letal. Com protegim la conca del Llobregat si cada municipi actua per separat i persegueix els seus interessos locals? Com preservem la qualitat de l’aire si les decisions sobre mobilitat, transport i indústria es prenen sense visió territorial integrada ni connexió amb la realitat ecològica? Els espais naturals de Catalunya necessiten una escala de governança que reconegui les bioregions naturals del país: Besòs, Llobregat, Ter, Francolí, Segre i tants altres rius i rierols. No cal inventar res. Els ecosistemes existeixen; la demanda ciutadana per a espais naturals accessibles existeix; els pagesos i les comunitats locals existeixen. El que falta és la voluntat política de reconèixer que Catalunya és molt més que polígons industrials, autopistes i aeroports sense criteri de futur.
L’actual espai ambiental és superficial i cosmètic. S’hi ha perdut la connexió entre les polítiques ambientals i la vida quotidiana. Quan sentim parlar de “desenvolupament sostenible” o “transició ecològica”, veiem governs que promocionen projectes en direcció contrària. La incongruència és sistemàtica.
El que ens hi juguem és extremadament senzill de formular: o preservem els espais naturals de Catalunya com els pulmons vitals de les nostres bioregions, o bé continuarem perdent sorra a les platges, qualitat de l’aire a les ciutats, i en deu anys ens preguntaran per què vam deixar que desapareguessin sota formigó mentre debatem si fer una autovia més o una ampliació de pista.
La governança ambiental no és un luxe. És la base sobre la qual es construeix un país on poder viure.