La contracultura és necessàriament incòmoda. És sàtira, és provocació, és irreverència... i quan funciona, és intel·ligent, punyent, fins i tot divertida. Però precisament perquè és poderosa, també exigeix responsabilitat. I aquí és on cal dir, amb tota claredat, que no tot s’hi val.
La polèmica del cartell de Barraques del 2026 ha obert un debat necessari a la ciutat. Un debat que va molt més enllà d’un dibuix, d’un estil o d’una suposada intenció artística. Parlem d’imatges que mostren una església cremant, un cotxe de policia en flames, una figura penjada. Parlem de símbols que, en qualsevol altre context, ens farien posar el crit al cel.
I aquí és on apareix la doble vara de mesurar d’alguns, aquells qui no entenen que la sàtira no és una carta blanca a l’odi.
La sàtira pot ser un instrument de crítica social potentíssim. Però no és un escut que tot ho justifica. Imaginem, per un moment, que un grup d’extrema dreta publiqués un cartell en què crema una mesquita, en què apareix un immigrant penjat d’una soga o en què es crema un punt d’atenció a les agressions LGTBI-fòbiques. Això també seria provocació? També seria contracultura? També es defensaria per alguns com a llibertat d’expressió?
La resposta és evident. I si és evident en aquests casos, també ho ha de ser en tots els altres. Perquè la coherència és un bé molt preuat, i la violència simbòlica no és neutra. No és un joc. No és un recurs estètic sense conseqüències. És un llenguatge que pot fer mal, que legitima discursos d’odi (des de qualsevol dels dos extrems) i que pretén normalitzar actituds que no són normals. Quina sàtira hi ha a posar les inicials ACAB (“Tots els policies són uns malparits”)?
Vivim en un moment en què els discursos d’odi creixen, en què la polarització s’accelera i, precisament per això, la coherència és imprescindible.
No podem condemnar unes imatges i justificar-ne unes altres segons qui les signi. No podem indignar-nos quan l’odi ens apunta a nosaltres i riure les gràcies quan apunta a un altre. No podem exigir respecte per a uns col·lectius i tolerar o promoure que se n’ataqui uns altres.
I com que creiem en aquesta coherència i sabem que l’ajuntament no és un col·lectiu activista, sinó que és una institució que representa tota la ciutat, tota, amb totes les seves sensibilitats, creences, identitats, diversitats i matisos, hi ha línies vermelles que no es poden creuar.
Un ajuntament no pot validar, justificar ni signar un cartell que mostri violència explícita contra institucions, col·lectius o persones. Perquè condemnar la violència, tota i sense matisos, és una obligació moral, com ho és defensar la convivència.
Cal posar la incongruència davant del mirall, acceptar que no podem defensar uns missatges i escandalitzar-nos davant d’uns altres segons qui els emeti o a qui apuntin.
Sabadell és una ciutat plural, diversa i viva, on conviuen diferents sensibilitats, mirades i maneres d’entendre el món.
Per coherència, el govern municipal no ha inclòs el cartell dins de la programació oficial. Les institucions tenen el deure de marcar límits i de no deixar lloc a l’odi.
Perquè no tot s’hi val.