El informa que “La Cambra de Comerç i Indústria, el CIESC i PIMEC qüestionen els pressupostos de la Generalitat i demanen al Govern català que corregeixi ‘l’infrafinançament crònic’ que arrossega el Vallès”. “Patim un dèficit fiscal. Ens sentim com Catalunya dins d’Espanya” (DS 23-7-2026).
Tanmateix, el Vallès Occidental apareix com la segona comarca de Catalunya en dimensió absoluta, tal com mostra la gràfica que va publicar el Diari. Se’ns diu: “La segona comarca del país en població i PIB ocupa la posició 26 en inversió per habitant, amb 286 euros per càpita, per sota del Barcelonès (341 euros) i de la mitjana autonòmica (304 euros). Els representants empresarials denuncien que es perpetua un problema històric: la segona corona metropolitana és i ha estat “aportadora neta”, mentre altres parts de Catalunya i Barcelona s’emporten el gruix dels recursos”.
El clam pot semblar fonamentat, però caldria afinar més. En primer lloc, no tothom pot superar la mitjana, perquè seria impossible, i les comarques més deprimides, o més extenses, són més cares i cal aquesta solidaritat. Una altra cosa és Barcelona, que sempre ha estat comarca receptora de la inversora per habitant.
Quedar en 286 € per càpita respecte a una mitjana de 304 no és greu. Que el Barcelonès quedi en 341 sí que ho és, perquè el seu gran volum de població fa que aquesta diferència esdevingui un elevat volum absolut i un centralisme contundent, sistemàticament repetit.
Tanmateix, el problema és que una mitjana de 304 € és una misèria, en un pressupost de més de 54.000 milions d’euros, perquè la inversió (2.940 milions) en representa tan sols el 5,37%, la qual cosa, en comparació amb altres CCAA, és una xifra molt ridícula. Els nostres empresaris poden empènyer la consellera a una millor posició per al Vallès, que només podria venir d’un tractament més correcte al Barcelonès, però allò que caldria és donar suport social a un finançament de Catalunya que fos digne i aquest suport al govern no ha de ser purament formal sinó que hauria de ser directe envers el govern de Madrid.
El Barcelonès com a problema
Si fem balanç de la inversió anual liquidada de la Generalitat en les diferents comarques veurem un canvi sobtat de tendència el 2003. Des de llavors, la deriva iniciada s’ha mantingut sense esmena, governi el partit que governi. Els valors de la gràfica són en euros constants del 1982 i en percentatge, per la qual cosa són molt comparables en el tall de cada any i en la seva evolució.
Les dades ens diuen que hi ha tres grans grups regionals: en el primer i destacat per la concentració de recursos en els darrers anys hi ha el Barcelonès sumat al Baix Llobregat (en línia blava, amb 40% de la població); en el segon, una pila de territoris dinàmics (Vallès, Camp, Maresme, Girona i Penedès, en línia taronja, 46% de la població), i en el tercer el conjunt dels espais més directament receptors, format per la resta, des de l’Ebre al Pirineu, però amb Ponent, i els entorns de Manresa i Vic (en gris, 14% de la població).
En síntesi: plantejar l’equitat en les inversions a Catalunya constitueix una demanda de revisió profunda de les relacions entre la capital i el país, a part del que hem esmentat: cal més inversió i no una quantitat mínima del pressupost.
