“Inquiet, valent i profundament compromès amb la creació contemporània”. És l'esperit d'Òscar Muñoz (2000) que ha convençut la llegenda de la dansa Coco Comín per a designar el sabadellenc com el seu relleu en la direcció artística del seu centre, del qual va ser alumne i professor. Això i moltes altres coses, entre les quals la formació, la trajectòria i l'experiència professional en musicals com Wicked i Mamma Mia.
Rellevar Coco Comín com a director artístic del centre és una gran responsabilitat, però també un reconeixement a la teva trajectòria. Què suposa per a tu aquest pas?
Va arribar completament per sorpresa! No és una cosa que m'esperés ni que pensés que podia passar en aquest moment de la meva carrera. Ho visc amb honor, però també amb molt respecte perquè és un càrrec amb una responsabilitat important. És molt més que una escola, és una institució amb 55 anys d'història. He estat alumne, després professor i ara assumeixo la direcció artística.
Quines línies mestres t'ha marcat Coco Comín per afrontar aquesta nova etapa?
Per a mi és molt important preservar l'essència de l'escola. La Coco ha construït una trajectòria extraordinària: ha creat un llenguatge propi, un mètode i unes formacions que mereixen tot el meu respecte. Crec que el que aporta aquest relleu és una mirada nova. Al final hi ha un canvi generacional —jo tinc 26 anys i ella 74— i això permet incorporar frescor i noves perspectives. No es tracta de canviar el projecte, sinó de fer-lo evolucionar, afegint-hi noves capes.
Per a qui no conegui aquest món, què fa que l'escola Coco Comín sigui tan rellevant?
La Coco Comín va fundar l'escola amb només 19 anys i va ser una autèntica pionera. Va crear els seus propis mètodes i ha estat una figura clau en el desenvolupament de la dansa i del teatre musical al nostre país. Ha participat en produccions molt importants i ha contribuït decisivament al creixement d'aquestes disciplines. Per a mi és una figura històrica i li tinc una admiració absoluta. La seva aportació cultural a Catalunya, a Barcelona i a Espanya és enorme, i tot això es reflecteix en la seva escola.
Tot i la joventut, ja has participat en projectes de teatre, cinema i televisió. Què t'ha aportat aquest recorregut?
Tot ha anat passant d'una manera molt natural i orgànica. Els escenaris formen part de la meva vida des dels sis anys. He ballat, he fet teatre i la dansa sempre ha estat present. Quan arriba el moment de dedicar-t'hi professionalment, gairebé no és una decisió racional, simplement saps que aquest és el teu camí. Tot aquest recorregut m'ha aportat molta satisfacció, molts aprenentatges i un gran creixement, tant personal com professional. Fer funcions setmana rere setmana, coreografiar o participar en nous projectes et nodreix constantment.
Quin poder té l'educació artística?
Crec que té un enorme poder transformador. En el meu cas, sobretot la dansa. No només transforma des del punt de vista físic, sinó també mental. T'ensenya constància, perseverança, compromís i disciplina. Són valors que van molt més enllà de l'escenari i que m'han ajudat a créixer com a persona.
La dansa té fama de ser un món molt exigent. Com es troba l'equilibri entre el rigor i la part més humana?
Per a mi tot depèn de la manera com es comunica aquesta exigència. No crec en una educació basada en els crits ni en els mètodes autoritaris que durant molts anys s'han associat a la dansa. Ara bé, sí que crec en el rigor, el compromís i en fer les coses ben fetes. Això és important tant si un alumne es dedicarà professionalment a la dansa com si no. El que no podem fer és confondre exigència amb violència, ni física ni verbal, ni mantenir estereotips sobre el cos. Encara em costa entendre que avui dia continuem buscant un únic model de cos perfecte. Hi ha d'haver espai per a tothom i cal abraçar tota aquesta diversitat.
T'han definit com una persona que respecta el passat, dialoga amb el present i imagina el futur. Com imagines el futur de la dansa?
No crec que ningú pugui saber exactament cap a on anirà la dansa. El que sí que tinc clar és que cal revisar constantment el que fem i entendre que tot evoluciona. M'agrada observar, escoltar i intentar millorar allò que ja funciona, perquè sempre es pot fer una mica millor. La dansa és art, i l'art és subjectiu. Hi ha tantes maneres d'entendre-la com persones que la ballen o l'ensenyen. Per això crec que el més important és deixar espai perquè tant la disciplina com els artistes evolucionin d'una manera natural.
