S'ha dedicat al periodisme “per poder menjar”, però la seva vocació és literària. Se sent privilegiada per ser una veu –i una ploma– de l'informatiu dels caps de setmana de 3CATInfo, però no ha pogut calmar la pulsió d'escriure fins a La desorientació (La campana). Hi retrata la vulnerabilitat d'una adolescent fustigada per una mare cruel. És la primera novel·la de Montse Garcia Esteve, professora de l'escola Escriptorium de Sabadell.
"No facis drama", "Per què has de ser dèbil?", "Mira que ets malgirbada"... Fins a quin punt l'entorn hostil marca el caràcter de la protagonista?
La pregunta de sortida que em plantejava és com t'afecta conviure amb algú tan autoritari, que sempre et fa fer el que ella vol, i què passa quan és la teva mare. Quan ets petit, no en pots escapar. Si ara et trobes amb algú així a l'entorn laboral o social, pots prescindir-ne. Però amb una mare és molt difícil.
Transita de la desorientació a la ràbia.
Ella neix com un full en blanc, innocent, tot és nou. D'aquí passa a una certa estupefacció, perquè en aquesta entrada al món troba gent que li és hostil. Llavors passa per una mena de desorientació fins que esclata en ràbia. I jo crec que és en aquest moment quan el lector o la lectora ha de fer la reflexió: i després què hi ha? Aquesta ràbia es gira contra tu i et fas mal a tu mateix.
Per què la protagonista sosté que hauria d'estar morta?
Pateix un error que està, entre cometes, robat de la meva vida. Quan era petita el metge em va dir que la miopia m'augmentaria i que amb vint anys em quedaria cega. Després un oftalmòleg com Déu mana em va dir que no. Però això va causar un gran daltabaix a la meva família. Ella té un naixement una mica accidentat a la botiga. I acabada d'arribar al món, amb tota la vida per davant, li provoquen aquest ofegament, aquesta mena de pressió: “Potser no et faràs gran, potsers no acabaràs els estudis, no treballaràs...”. Això fa que es tanqui en ella mateixa.
“No és un dels nostres”, diu la família, per a distingir entre persones.
La novel·la està ambientada als anys setanta i vuitanta, una època en què hi havia una forta immigració provinent d'altres llocs d'Espanya. Ara es pot establir un paral·lelisme amb l'actualitat, en què venen immigrants que, al cap i a la fi, busquen una oportunitat. Hi ha una mena de barrera social. I aquesta família tampoc és que siguin uns potentats, tenen una botiga. Em vaig inspirar en una família que tenia un menjador que només feien servir quan venia el cap del marit a dinar. La resta del temps no es tocava, era incòlume. D'alguna manera, aquella sala era només per als superiors.
Encara que no es digui, m'has explicat que la novel·la està ambientada a Sabadell.
Sí, i un altre tema que hi surt, perquè va ser bastant dur aquí, són les drogues. Hi va haver molta gent que jo coneixia, fins i tot amics meus, que van morir de sobredosi, o alguns altres de sida. Volia fer un petit homenatge a tota aquesta gent que es va quedar pel camí. A l'institut, hi havia altres coses que avui sobtarien molt: les portes estaven obertes, al bar es venien cigarrets a granel i alcohol i tothom fumava. Tot i que feia 10 anys que Franco havia mort, teníem moltes rèmores que s'arrossegaven i que van costar una mica de treure. Però, d'altra banda, érem joves, érem feliços, vivíem i tiràvem endavant.
El llibre també explora les primeres relacions amoroses de l'adolescència...
Que li van molt malament. Bé, jo crec que, a excepció d'aquells per a qui el primer amor d'institut és el de la seva vida, les primeres relacions són una mica un desastre.
Li diuen: “Si no fossis tan tímida... Perquè tu ets molt guapa”.
La filla neix aclaparada per la bellesa de la mare. És molt insegura. Una cosa que volia explicar és que el ghosting ha existit tota la vida, no només actualment. Abans era d'una manera, ara és d'una altra. Hi ha un altre nòvio que se'n va amb una altra persona. També són coses que passen quan ets jove. D'alguna manera, les primeres experiències serveixen per créixer.
És una novel·la pensada perquè els joves hi trobin petits miralls on entendre's una mica millor?
No m'ho vaig plantejar en cap moment d'aquesta manera. Quan escrius et diuen que tinguis al cap un lector ideal. El meu era algú absolutament aliè a això. Després m'he trobat gent jove que l'ha llegit i li ha agradat. Potser és que no he crescut, que encara continuo tenint aquesta edat! Me'n recordo molt, de quan tenia aquesta edat, de què pensava i sentia, de les inquietuds. De fet, em sap greu dir-ho, però algunes inquietuds duren tota la vida.
La literatura et permet transitar per un camí més lliure que el periodisme?
Jo m'he de dedicar a ser periodista per menjar, però la meva vocació és literària. L'actualitat et mana, i també et mana un format. Quan vaig acabar la novel·la vaig tenir la sensació que és l'únic lloc on soc lliure de debò. Però també he de dir que soc una persona privilegiada, no puc anar per aquí dient el contrari. Ara bé, en literatura jo ho decideixo absolutament tot, i això m'agrada molt. També és molt dur perquè hi ha moments en què suques la ploma en la teva sang, com crec que s'atribueix a Kafka.
En aquest cas, però, és una història fictícia?
Sí, però sempre hi ha coses que són allà, que tu les has viscut, disfressades o distorsionades, però hi són. La protagonista no té nom, només en té al meu cap, perquè volia que tothom pogués identificar-s'hi. Molta gent m'ho ha preguntat, i no, la mare de la novel·la no és la meva, però moltes dones han vingut a dir-me que la seva mare sí que era com ella.
