Als Estats Units, en alguns sectors de la nova extrema dreta, s’ha començat a normalitzar un debat que sembla desenterrat del passat: si les dones han de votar. La idea va sortir a San Antonio, durant una cimera femenina (té tela) del Turning Point USA, una organització fundada el 2012 per Charlie Kirk i on algunes assistents van afirmar que preferirien un household vote (un vot per llar) en comptes d’un vot individual per a cada membre de la família. Aquestes dones presenten el matrimoni com una unitat indivisible que representa tota la família. Asseguren que acceptarien renunciar al seu vot si això servís per construir una societat més conservadora. Oh, ves, és clar. Dona-li el vot al marit i ja veuràs quina casualitat: la papereta acabarà defensant exactament allò que a ell li convé. Tu, a cuidar la canalla, la casa i, sobretot, a no fer gaire soroll.
Avui és molt improbable que les dones perdin el dret a vot. Però que aquesta idea es pugui verbalitzar amb naturalitat, i que siguin algunes dones les que la defensin públicament, és esglaiador. Les aliades del patriarcat ja no poden prohibir drets obertament, així que intenten convèncer-nos que renunciar-hi és un acte de llibertat.
Les dones van aconseguir el dret a vot per primera vegada a Nova Zelanda, el 1893. Liechtenstein no el va reconèixer fins al 1984 i Kuwait, l’últim estat sobirà a fer-ho, el 2005. Cap d’aquests drets va arribar perquè sí. Es van guanyar a còpia d’insults, violència, presó i, fins i tot, mort. Potser les àvies i besàvies de les mateixes dones que avui estarien disposades a regalar el seu vot al seu marit. I potser convindria recordar-ho abans que algú ens vengui el vot en nom de la llibertat personal.